De l’erupció del volcà Timanfaya, a les Canàries, als boscos de coníferes dels Pirineus

El setembre del 1730 es va iniciar una llarga erupció en el volcà canari de Timanfaya que va modificar completament la morfologia de l’illa de Lanzarote. Els canvis atmosfèrics que van provocar fa segles erupcions volcàniques com la del Timanfaya o la del Tambora (Indonèsia) —que va arribar a ocultar la llum solar durant mesos— també van deixar empremta en els boscos centenaris de l’alta muntanya de la península Ibèrica. Així ho constata un article publicat a la revista Science of the Total Environment en el qual participa la professora Emilia Gutiérrez, de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona.

 

El rastre químic dels gasos que van alliberar a l’atmosfera aquestes erupcions volcàniques es pot identificar avui en dia en els boscos més antics de coníferes dels Pirineus, revela l’estudi. En concret, erupcions com les del volcà Timanfaya, a Lanzarote —una de les més poderoses a tot el país per la seva durada fins al 1736 i pel volum de materials expulsats—, i el Tambora —un dels episodis volcànics més grans que hi ha hagut, que va conduir a l’«any sense estiu» el 1816— van desprendre quantitats enormes de ferro que van modificar la composició química dels anells anuals de creixement dels arbres pirinencs. Segons l’article, l’estudi del registre dels anells de creixement dels arbres (dendrocronologia) podria ajudar a conèixer la freqüència i la intensitat dels fenòmens volcànics en l’era moderna.
Estudiar el registre dels canvis atmosfèrics en els anells dels arbres
El nou estudi, dirigit per l’experta Andrea Hevia, investigadora del Centre Tecnològic Forestal i de la Fusta (CETEMAS), a Astúries, ha analitzat els canvis temporals de la composició química en els anells anuals de creixement dels arbres centenaris dels Pirineus, en especial els dels boscos subalpins de pi negre (Pinus uncinata) dels parcs nacionals d’Ordesa i Mont Perdut i d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. En la recerca també participen Julio Camarero (Institut Pirinenc d’Ecologia, IPE-CSIC, Saragossa), Raúl Sánchez Salguero (Universitat Pablo de Olavide, Sevilla) i Allan Buras (Universitat Tècnica de Munic, Alemanya), entre altres experts.
Per primera vegada, aquesta recerca ha permès analitzar els efectes del canvi climàtic sobre els cicles de nutrients en els boscos, i ha confirmat que els boscos pirinencs poden registrar l’empremta química d’episodis a escala global (per exemple, les erupcions volcàniques en llocs remots) i els efectes de les emissions de gasos a l’atmosfera des de la Revolució Industrial.

Tal com explica la professora Emilia Gutiérrez, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB, «la informació registrada per aquests arbres que creixen a altituds superiors als 2.000 metres és representativa dels canvis globals, ja que el seu creixement no està influenciat pels efectes de les activitats humanes locals (tales, indústria)».

Els experts han aplicat una nova metodologia no destructiva que analitza els canvis atmosfèrics en els últims set-cents anys —amb resolució anual i fins i tot estacional— a partir de l’anàlisi dels anells de creixement dels arbres. Entre altres resultats, l’estudi revela un increment del contingut en elements com el fòsfor, el sofre i el clor a partir del 1850, quan s’inicia la Revolució Industrial a Europa. També s’han analitzat dades d’elements químics essencials en el desenvolupament de la fusta, com el calci. «La fixació d’aquests elements en els anells de creixement de la fusta s’ha vist a més afavorida per l’augment de les temperatures a escala global», remarca la investigadora Andrea Hevia.
Els arbres, sentinelles del canvi global al planeta
Segons l’estudi, els arbres que creixen en llocs amb sòls més alcalins (per exemple, gran part del Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut) podrien tenir una capacitat més gran d’esmorteir els fenòmens d’acidificació global, al contrari del que s’ha observat en llocs amb sòls més àcids (per exemple, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici). «L’augment de les emissions de sulfats i nitrats a l’atmosfera pot limitar la fixació a terra i l’absorció per part de l’arbre d’elements essencials com el calci, el magnesi o el manganès, entre d’altres, tots ells essencials per al creixement i desenvolupament dels boscos», detalla Emilia Gutiérrez.

L’estudi dels efectes del canvi climàtic en aquesta regió i de la variació històrica d’elements químics en els arbres pot contribuir significativament a conèixer els efectes potencials que podrien suportar molts dels boscos de coníferes al segle XXI, apunten els autors.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s