Michael Berenbaum: «La responsabilitat de recordar i entendre l’Holocaust ha passat a les noves generacions»

Michael Berenbaum és expert en estudis de l’Holocaust. Ha estat director adjunt de la Comissió sobre l’Holocaust del president dels EUA Jimmy Carter (1979-1980), director de projectes del Museu Memorial de l’Holocaust dels Estats Units (USHMM) (1988-1993) i director de l’Institut de Recerca de l’Holocaust de l’USHMM (1993-1997). Del 1997 al 1999 va ser el president i CEO de la Fundació USC Shoah creada per Steven Spielberg. És un dels comissaris de l’exposició itinerant «Auschwitz», que recorreles principals capitals del món per mostrar més de 600 objectes originals del camp de concentració, i que es va inaugurar el desembre al centre d’exposicions Arte Canal, de Madrid. Amb motiu d’aquesta exposició va visitar Barcelona i va impartir una conferència a la UB convidat per l’Observatori Europeu de Memòries (EUROM) de la Fundació Solidaritat UB.

En quin punt es troba la recerca acadèmica sobre l’Holocaust?

Estem en un moment de transició, entre la memòria viscuda, l’experiència viscuda i la memòria històrica. Els supervivents que llavors no arribaven als set anys, ara en tenen quasi vuitanta. Per tant, estem a les últimes hores dels testimonis vius. Això vol dir que la responsabilitat de recordar i entendre l’Holocaust ha passat a les noves generacions, i el millor és que l’aprenentatge en aquest camp està creixent. Cada dia en tenim més informació i més acadèmics treballen en aquest tema, cada cop hi ha més llibres i més pel·lícules sobre l’Holocaust. És destacable que pugui continuar treballant en el meu camp. Encara que llegeixi molts llibres, sempre n’hi ha més per llegir, i cada dia en rebo de gent que fa recerca. És un camp que va creixent. Una de les raons per fer-ho és que el tema en si és interessant, però un altre motiu és que a la gent li costa entendre com va poder passar allò —«com podien fer això a la gent?», «quins mecanismes de la humanitat ho van fer possible?»—, i aquesta és la raó per la qual ho estudiem a fons.
Per què cal seguir indagant en la recerca sobre l’Holocaust?
En el fons de la meva ànima, m’agradaria ser irrellevant. M’agradaria que la feina que faig no fos necessària. Aquesta exposició que ara inaugurem hauria de servir perquè la gent que la visités digués: «Això és el que la humanitat va fer al segle XX. Però al segle XXI, nosaltres, que som tolerants, humans, decents…, ja no ho faríem». En canvi, mira en quin món vivim! Hem vist moltes matances i genocidis des de l’Holocaust: Bòsnia, Ruanda… I avui hi ha matances a Síria, i a l’Àsia sud-oriental hi ha massacres de musulmans a mans de budistes. La naturalesa del genocidi és una part del nostre món, per desgràcia. És un gran perill.
També veiem com està ressorgint el neofeixisme. Costa de creure, però fa poc hi va haver una manifestació de 60.000 persones a Polònia en què els participants cridaven: «Desfem-nos dels jueus». Abans de la guerra, hi havia 3,3 milions de jueus a Polònia; ara n’hi ha menys de 10.000. Què està passant perquè cridin «desfem-nos dels jueus»? No pots pensar que aquestes 10.000 persones saturen la societat; per tant, s’ha d’entendre més aviat com una «ressaca cultural» que ve d’anys enrere.
Aquest augment del feixisme, aquest neonazisme que reescriu la història, fa la meva feina encara més necessària i urgent. M’agradaria que no fos així. M’agradaria escriure sobre la Revolució Francesa o sobre alguna cosa que no tingui el mateix impacte.
 
Amb l’exposició que vostè comissaria és el primer cop que material d’Auschwitz surt per exhibir-lo arreu del món. Per què era necessari fer-ho?
Hi ha tres maneres d’aprendre la història. Una és anar a Auschwitz, que és una experiència directa. La segona és a través dels webs i l’aprenentatge interactiu sobre Auschwitz. I la tercera és que Auschwitz viatgi per arreu. Hem creat aquesta exposició que es podrà visitar a molts països durant set anys per portar la història d’Auschwitz a la gent que no hi anirà. Per tant, hi ha tres maneres de comunicar: la més important és la primera, visitar el lloc; la segona és aprendre amb les publicacions, pel·lícules, etc. I la tercera és aquesta exhibició. Estem molt contents que Espanya sigui el primer país que l’aculli.
Un parell de consells sobre com ha de ser la divulgació sobre l’Holocaust per arribar al públic jove, cada cop més allunyat d’aquella època?
Es pot fer divulgació a través de pel·lícules, programes interactius o formació en línia. El problema és que els joves no llegeixen com ho feia la meva generació, ho volen tot ràpid. Però has d’arribar-hi igualment: si no llegeixen, has de trobar la manera que ho aprenguin. És urgent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s