All posts by blocveu

Comunicat en contra de l’Homofòbia del Consell de l’Estudiantat

El Consell de l’Estudiantat de la Universitat de Barcelona rebutgem els comentaris d’odi cap un membre de la comunitat LGTBI per part de Jordi Hernández Borrell, exdirector de l’Institut de Nanociència i Nanotecnologia en haver dimitit avui.

La UB és una institució plural formada per més de 70.000 persones amb diferent ideologia, procedència, identitat i orientació sexual. La Universitat de Barcelona és gran però no hi té lloc per l’odi. Els i les estudiants no en volem ser còmplices.

No volem compartir universitat amb persones intolerants, que fomenten la LGTBIfòbia i atempten contra els principis fonamentals de les persones. Volem una universitat sense discriminació per motiu d’identitat o orientació sexual.

Comissió Permanent del Consell de l’Estudiantat de la Universitat de Barcelona

Acadèmics i càrrecs públics analitzen els primers deu anys de la Llei del dret a l’habitatge de Catalunya

Aquest mes de desembre es compleixen deu anys de la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge, que va regular per primer cop a Catalunya aquest dret a fi i efecte de fer-lo efectiu. Unes jornades a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona el dimarts 12 de desembre reuniran acadèmics i càrrecs de diverses administracions per fer un balanç d’aquesta dècada de vigència de la norma i alhora analitzar les possibilitats per ampliar-ne i millorar-ne l’aplicació. L’acte, organitzat per l’Institut de Recerca TransJus de la UB, l’Escola de Postgrau de la Facultat de Dret i l’Observatori DESC, té la col·laboració de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i l’Ajuntament de Barcelona, així com la participació de la Diputació de Barcelona.

La jornada començarà amb una taula rodona en què intervindran Salvador Milà, director de l’Àrea de Presidència de l’AMB; Ricard Fernández, gerent de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona, i Vanesa Valiño, cap de gabinet de la Regidoria d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona. A continuació, hi haurà sessions en què s’avaluarà la dècada d’aplicació de la norma i s’analitzarà la llei en comparació a altres legislacions europees i a la situació en altres zones de l’Estat. El programa també inclou debats sobre aspectes com l’habitatge social, la planificació territorial, la dimensió metropolitana de la qüestió de l’habitatge, o el paper que tenen les mesures de rehabilitació i conservació dels habitatges. La jornada es clausura amb un acte en el qual participaran Juli Ponce, director de l’Institut de Recerca TransJus; Irene Escorihuela, directora de l’Observatori DESC; Ramon M. Torra, gerent de l’AMB; Javier Burón, gerent d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, i Maria Xalabarder, gerent de Serveis d’Habitatge, Urbanisme i Activitats de la Diputació de Barcelona.

L’Institut de Recerca TransJus, que inclou l’urbanisme i l’habitatge en una de les seves línies d’investigació, organitza aquestes jornades conjuntament amb l’Observatori DESC, que té com a objectiu promoure una visió integral dels drets humans que reconegui els drets civils, polítics, econòmics, socials, culturals i ambientals. La jornada donarà lloc a un llibre que en recollirà les diferents ponències i que publicarà al llarg del 2018 l’editorial Thomson Reuters Aranzadi.

Les cèl·lules temptegen el seu entorn per explorar-lo

El procés mitjançant el qual les cèl·lules són capaces de percebre el seu entorn està regulat per la detecció de forces. Aquesta és la conclusió principal d’un estudi publicat a la revista Nature i liderat per l’equip de Pere Roca Cusachs, professor del Departament de Biomedicina i investigador a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), i que ha estat impulsat per la Fundació Bancària la Caixa.

«En la recerca hem determinat com les cèl·lules detecten la posició de les molècules (o lligands) del seu entorn, amb precisió nanomètrica», explica Roca Cusachs. «En adherir-se als seus lligands, les cèl·lules hi apliquen una força que poden detectar. Com que aquesta força depèn de la distribució espacial dels lligands, això permet a les cèl·lules temptejar el seu entorn. D’alguna manera, seria equivalent a reconèixer la cara d’algú a les fosques resseguint-la amb la mà, més que veient la persona». La interacció entre les cèl·lules i els seus lligands (o micro-entorn cel·lular) és essencial per mantenir la funció de qualsevol teixit, i de fet, la detecció de canvis en l’entorn cel·lular és fonamental en tot escenari en què hi hagi una remodelació de teixit, com pot ser el desenvolupament embrionari, la proliferació tumoral o el procés en què es tanca una ferida.

En el treball també s’ha vist com, «en funció d’aquesta distribució de forces de la cèl·lula, s’incideix en l’activació de la transcripció genètica, fenomen que determina quins gens s’expressen», apunta Roger Oria, primer autor de l’estudi i estudiant de doctorat de la UB en el Grup de Mecanobiologia Cel·lular i Molecular, que dirigeix Roca Cusachs a l’IBEC.

Amb aquest coneixement més integrat de com la cèl·lula detecta el seu entorn, els investigadors han comprovat que modificant les condicions de l’entorn de la cèl·lula (rigidesa i distribució dels lligands que formen la matriu extracel·lular) es pot controlar la resposta d’adherència de la cèl·lula i, fins i tot, definir un rang en el qual la cèl·lula s’adhereix i fora del qual no ho fa. Aquest resultat, apunta Roca Cusachs, pot ser especialment rellevant en processos tumorals, ja que està força acceptat que una major rigidesa està relacionada amb una major activació dels oncogens.

Fins ara se sabia que les cèl·lules eren capaces de percebre informació espacial i física a la nanoescala. De fet, es pensava que eren capaces de «mesurar distàncies», i per això s’havia llançat la hipòtesi de l’existència d’algun tipus de molècula patró que les ajudés en aquest procés. Aquest treball «contradiu» aquesta hipòtesi, afirma Roca Cusachs, en demostrar que les cèl·lules temptegen —més que no pas veuen— el seu entorn.

Per dur a terme el treball, els investigadors han desenvolupat uns substrats de gels tous en els quals s’incorpora un patró de nanoesferes d’or recobertes d’una proteïna i de les quals en poden controlar la separació. La cèl·lula reconeix aquestes nanoesferes com un lligand, i per tant, es pot mesurar de quina manera modulen la distribució de forces i el nombre de lligands als quals s’adhereixen en funció de la densitat.

En aquest treball han col·laborat, entre d’altres, el Institut d’Investigació en Enginyeria d’Aragó (Universitat de Saragossa), l’Institut Max Planck i la Universitat de Heidelberg (Alemanya).

Aquest treball ha estat finançat per la Comissió Europea, el Ministeri d’Economia i Competitivitat, la Generalitat de Catalunya, el Consell Europeu de Recerca, la Fundació Bancària la Caixa, la Fundació La Marató de TV3 i la Fundació Alemanya de Ciències.

 

Referència de l’article:

Roger Oria, Tina Wiegand, Jorge Escribano, Alberto Elosegui-Artola, Juan Jose Uriarte, Cristian Moreno-Pulido, Ilia Platzman, Pietro Delcanale, Lorenzo Albertazzi, Daniel Navajas, Xavier Trepat, José Manuel García-Aznar, Elisabetta Ada Cavalcanti-Adam i Pere Roca Cusachs. «Force loading explains spatial sensing of ligands by cells»Nature, desembre del 2017. Doi:10.1038/nature24662

Descoberta la primera paparra que xuclava la sang als dinosaures fa cent milions d’anys

Fa uns cent milions d’anys, les paparres ja xuclaven la sang als dinosaures teròpodes per poder nodrir-se. Així es desprèn d’un article publicat a la revista Nature Communications signat per un equip internacional en el qual participa Xavier Delclòs, professor de la Facultat de Ciències de la Terra i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona. El treball revela la primera evidència directa de la relació de parasitisme entre àcars i dinosaures amb plomes, alguns dels quals van evolucionar cap al llinatge de les aus modernes a finals del Cretaci.

 

Un ambre trobat a Myanmar amb paparres del Cretaci

El nou treball es basa en unes peces d’ambre birmà del Cretaci que mostren una finestra oberta per apropar-se al món dels dinosaures amb plomes. En el treball, els experts analitzen una peça d’ambre birmà del Cretaci que contenia una paparra fòssil —un exemplar de Cornupalpatum burmanicum,una espècie extingida— enganxada a la ploma d’un dinosaure teròpode.

«Aquesta descoberta és molt significativa perquè és molt difícil trobar fòssils de paràsits xucladors de sang en associació directa amb les restes del seu hoste. A més, aquest espècimen de paràsit hematòfag és el més antic conegut fins ara de la relació de parasitisme entre artròpodes i vertebrats», explica el professor Xavier Delclòs (UB-IRBio). També signen l’article Enrique Peñalver (Institut Geològic i Miner d’Espanya, IGME), Ricardo Pérez de la Fuente (Universitat d’Oxford, Regne Unit), David Grimaldi (Museu Americà d’Història Natural, Estats Units), Antonio Trillo (Universitat Complutense de Madrid) i David Peris (Universitat Jaume I, UJI), entre altres experts.

Les paparres són paràsits que xuclen la sang, i poden afectar la salut dels éssers humans, el bestiar, els animals domèstics i la fauna silvestre. «No obstant això —explica Enrique Peñalver (IGME), autor principal del treball—, fins a l’actualitat no hi havia evidència científica sobre el seu rol al llarg de l’evolució». La curta vida de la complexa molècula d’ADN, a més, ha fet impossible la recuperació del material genètic del dinosaure, una sofisticada tècnica que ha inspirat pel·lícules d’èxit per recuperar els grans protagonistes de l’era secundària a la Terra.


Quan les paparres xuclaven la sang als dinosaures fa cent milions d’anys

La descoberta de plomes en el registre fòssil no és freqüent però s’hi han trobat restes ben identificades en jaciments arreu del món. «El registre fòssil ens diu que les plomes com les que s’han estudiat en el treball ja estaven presents en una àmplia gamma de dinosaures teròpodes, un grup que incloïa des de formes terrestres sense capacitat de vol fins a dinosaures semblants a ocells i capaços de volar», explica Ricardo Pérez de la Fuente, investigador del Museu d’Història Natural de la Universitat d’Oxford.

«Per tant —continua—, malgrat no poder saber amb certesa quin tipus de dinosaure emplomallat estava parasitant la paparra, la datació de l’ambre birmà del Cretaci mitjà ens confirma que la ploma no pertanyia a les aus modernes, ja que van aparèixer molt més tard en l’evolució dels teròpodes, d’acord amb l’evidència fòssil i molecular actual».

Descobrint la paparra terrible de Dràcula

En una altra peça d’ambre birmà també s’hi ha trobat una paparra inflada de sang d’una família pròxima a la de C. burmanicum (vuit vegades més gran que els exemplars sense sang) que correspon a una nova espècie, Deinocroton draculi. A diferència de Cornupalpatum burmanicum, aquest nou àcar fòssil de la família extingida de paparres Deinocrotonidae —establerta també en aquest treball— no apareixia associat directament al seu hoste.
«No ha estat possible determinar la composició de la sang ingerida per aquesta paparra inflada. Dissortadament, el paràsit no es va submergir completament en la resina i el seu contingut es va alterar a causa de la deposició mineral», explica Xavier Delclòs, que és professor del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà de la UB.

No obstant això, l’aparició de restes de pèls especialitzats de larves d’uns escarabats  —en concret, uns coleòpters dermèstids— adherides a les potes de paparres de la família Deinocrotonidae és un indici indirecte que apunta al fet que el dinosaure amb plomes, la paparra i l’escarabat haurien conviscut on els va atrapar la resina, possiblement dins d’un espai reduït comú. «La captura simultània de dues espècies de paràsits externs —paparres— és un fet extraordinari, i es pot explicar millor si es considera que són organismes que comparteixen un hàbitat comú, tal com fan algunes paparres en l’actualitat, que viuen en el niu de l’hoste o bé en les proximitats», conclou David Grimaldi, del Museu Americà d’Història Natural.

Tal com recorden els autors, les aus són l’únic llinatge descendent dels dinosaures teròpodes que va sobreviure a l’extinció massiva de finals del Cretaci, mentre que avui en dia les paparres continuen parasitant i transmetent patògens a diferents éssers vius.

Jordi Alberch i Joaquim Ortega, nous directors de l’Institut de Neurociències i de l’Institut de Matemàtica, respectivament

Ahir dimarts, 12 de desembre, va tenir lloc l’acte de presa de possessió del nou director de l’Institut de Neurociències (UBNeuro), Jordi Alberch, en substitució de Carles Escera, i del nou director de l’Institut de Matemàtica, Joaquim Ortega, en substitució de Carles Casacuberta, actual degà de la Facultat de Matemàtiques i Informàtica.

 

Jordi Alberch Vié, llicenciat i doctorat en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Barcelona i expert en l’àmbit de la fisiopatologia de les malalties neurodegeneratives, ha desenvolupat la seva activitat investigadora en centres com ara la Universitat de Georgetown i l’Escola de Medicina Robert Wood Johnson, als Estats Units, i l’Institut Karolinska, a Suècia. Ha estat president de la Societat Espanyola de Neurociència (SENC), una prestigiosa institució que potencia l’activitat investigadora i la col·laboració en aquest camp multidisciplinari, i és cap del Grup de Recerca Consolidat de Fisiopatologia de Malalties Neurodegeneratives de la UB, un equip que desplega diverses línies de recerca sobre la malaltia de Huntington, un desordre neurodegeneratiu que provoca moviments involuntaris, alteracions psiquiàtriques i demència a causa d’una mutació en el gen de la huntingtina (HTT). Alberch també és l’investigador principal del Grup de Fisiopatologia i Tractament de les Malalties Neurodegeneratives (Àrea de Neurociències) de l’IDIBAPS i del Grup de Recerca sobre la Malaltia de Huntington del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa sobre Malalties Neurodegeneratives (CIBERNED).

Autor d’un elevat nombre d’articles en revistes científiques de projecció internacional, Jordi Alberch forma part del comitè editorial de diverses publicacions científiques en l’àmbit de les neurociències i també participa en agències d’avaluació nacionals i internacionals.

L’Institut de Neurociències de la Universitat de Barcelona, creat a finals del 2015 i format actualment per prop de tres-cents investigadors, és el primer de Catalunya i de tot l’Estat que integra línies de recerca en neurobiologia, neurofarmacologia, fisiopatologia, neurologia, psiquiatria, psicològica clínica, neuropsicologia i neurociència cognitiva.

 

Joaquim Ortega Cerdà es va doctorar en Matemàtiques a la UAB i va fer una estada postdoctoral a la Universitat de Wisconsin-Madison el 1995, on va tornar com a professor visitant durant el curs 2004-2005. Ha treballat a la UAB i a la UPC. Actualment, és catedràtic de la Universitat de Barcelona, on treballa des del 1997. Ha fet llargues estades de recerca a l’Institut Mittag-Leffler (Suècia), al Centre d’Estudis Avançats d’Oslo i a les universitats de Göteborg i Trondheim, on té un equip de col·laboradors habituals. També ha fet visites més breus a l’Institut de Recerca Matemàtica d’Oberwolfach i al Centre Simons de Geometria i Física. També va ser ponent convidat al Congrés Europeu de Matemàtiques de Berlín el 2016.

La línia de recerca d’Ortega és l’anàlisi complexa en una i diverses variables. Particularment, l’estudi de l’equació no homogènia de Cauchy-Riemann per abordar problemes com la grandària del nucli de Bergman o la descripció dels conjunts de zeros. Darrerament s’ha interessat en processos de punts aleatoris i conjunts de configuració de punts òptims en problemes de teoria del potencial.

L’Institut de Matemàtica de la Universitat de Barcelona (IMUB), creat l’any 2000, es dedica a fomentar la recerca en totes les àrees de les matemàtiques i a donar-hi suport a partir de conferències, tallers, seminaris i cursos avançats. Així mateix, promou la col·laboració interdisciplinària entre investigadors de diferents àmbits. Està integrat per més de noranta membres de les facultats de Matemàtiques i Informàtica, Biologia i Filosofia repartits en tretze grups de recerca.

La Universitat de Barcelona genera un impacte econòmic total en l’economia europea de 6,42 euros per cada euro rebut

El divendres 1 de desembre es va presentar a Brussel·les la segona edició de l’informe La contribució econòmica de les universitats de la LERU, elaborat amb dades del 2016 per la consultora independent BiGGAR Economics a petició de la Lliga d’Universitats Europees de Recerca (LERU), que agrupa les vint-i-tres universitats més intensives en recerca del continent, entre les quals hi ha la Universitat de Barcelona (UB).

Impacte de la UB en l’economia espanyola i europea

Segons aquest estudi, el pes de la UB en l’àmbit espanyol es xifra en 2.300 milions d’euros atenent al valor afegit brut* (VAB), enfront els 1.700 milions d’euros de l’informe publicat el 2015 (a partir de les dades corresponents a l’exercici del 2014). És a dir, la contribució de la UB a l’economia espanyola, entre el 2014 i el 2016, ha augmentat en 600 milions d’euros en termes de VAB. En relació amb els llocs de treball, l’impacte en l’economia espanyola ha passat de 26.540 llocs de treball el 2014 a 39.300 el 2016, amb un augment de 12.760 llocs de treball. D’altra banda, basant-se en l’estudi que es va dur a terme per a la UB el 2015, es pot afirmar que aproximadament tres quartes parts dels impactes de la UB es concentren en l’economia catalana.

A escala europea, l’impacte de la Universitat de Barcelona s’eleva a 2.600 milions d’euros el 2016, davant els 1.800 milions del 2014, amb un increment de 800 milions d’euros. La contribució en llocs de treball també ha passat de 29.650 el 2014 a 40.800 el 2016, xifres que suposen un increment total d’11.150 llocs de treball més d’impacte en l’economia europea.

Si tenim en compte l’aportació per cada euro rebut, el 2016 la UB va generar un impacte en l’economia europea de 6,42 euros en el VAB per cada euro rebut, i es van crear 5,23 llocs de treball per cada persona contractada directament per la Universitat. Així doncs, «la UB ha incrementat en 1,45 euros el seu impacte econòmic, en termes de VAB, respecte a l’informe del 2015», afirma el rector de la UB, Joan Elias. «Això confirma el que s’ha vist en altres informes recents —com l’Informe presentat per l’ACUP—, que posen en relleu l’impacte positiu i la transferència a la societat de la inversió a la universitat, tant en termes econòmics com d’ocupabilitat», remarca.

Impacte creixent de les universitats de la LERU

Entre el 2014 i el 2016, l’aportació econòmica de les universitats que són membres de la LERU va créixer 28.600 milions d’euros del VAB. Encara que hi ha diversos factors que han causat aquest augment, la major contribució ha estat l’increment de la mida i l’escala de les universitats membres de la LERU (tenint en compte que, respecte al 2014, la LERU té dos nous membres). Les universitats membres de la LERU no només contribueixen fortament a l’economia europea sinó que també augmenten la seva contribució cada any.

Kurt Deketelaere, secretari general de la LERU, està molt satisfet amb aquestes xifres: «El missatge és clar. Si vols complir amb el creixement i el treball, cal invertir en recerca i universitats. Si vols un pressupost centrat en resultats, inverteix en recerca i universitats. Necessitem defensar la recerca. Aquest informe presenta proves evidents i convincents per donar suport als nostres arguments».

Segons l’estudi, les vint-i-tres universitats de la LERU han contribuït el 2016 amb 99.800 milions d’euros al VAB europeu, davant els 71.200 milions d’euros del 2014. L’increment ha estat, doncs, de 28.600 milions d’euros.

En relació amb els llocs de treball, les universitats europees tenen un impacte d’1,3 milions de llocs de treball generats a Europa, enfront els 900.065 del 2014, amb un increment de prop de 400.000 llocs de treball.

Extrapolant aquests valors, s’estima que tot el sistema universitari europeu contribuiria en prop de 400.000 milions d’euros al VAB, dada que suposa prop del 2,7 % del VAB total de l’economia europea. Així mateix, les universitats europees contribuirien a crear 5,1 milions de llocs de treball, que representen prop d’un 2,2 % del total de llocs de treball a Europa.

Per quantificar el valor econòmic de les universitats de la LERU, s’han analitzat cinc àrees temàtiques diferenciades: les contribucions procedents de l’activitat de la mateixa universitat (com la despesa de personal i de capital); les contribucions relacionades amb els estudiants durant la seva carrera acadèmica i, posteriorment, durant el desenvolupament de la seva carrera professional; la transferència de coneixement (incloent-hi la recerca per contracte, la consultoria, la llicència de patents i de coneixement, la recerca col·laborativa, la creació d’empreses spin-outs i start-ups i el funcionament dels parcs científics i tecnològics generats en l’entorn de la universitat); la contribució a l’activitat turística, i els guanys derivats d’haver cursat un grau universitari.

*Valor afegit brut (VAB). El valor afegit brut (VAB) representa la riquesa generada durant el període considerat i s’obté com a diferència entre el valor de la producció i el valor dels consums intermedis utilitzats (primeres matèries, serveis i subministraments exteriors, etc.). Font: IDESCAT

Més informació

El IV Concurs d’(Auto)biografies Lingüístiques premia l’obra ‘Josefa Ballena, una veu wichí’

La Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona ha acollit aquest dijous, 30 de novembre, l’entrega de guardons del IV Concurs d'(Auto)biografies Lingüístiques. El primer premi ha estat per a Josefa Ballena, una veu wichí, de Virgínia Unamuno i Mònica Barrieras. L’obra se centra en la comunitat wichí, del nord de l’Argentina, que al llarg dels anys ha estat perseguida i massacrada però continua mantenint la seva llengua gràcies a la tasca dels seus parlants i d’iniciatives de revitalització, com les que protagonitza la docent i cantautora protagonista del relat premiat, Josefa Ballena.

El Concurs d'(Auto)biografies Lingüístiques, organitzat per la Fundació Aurèlia Figueras, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona (GELA) i la Xarxa Vives d’Universitats, ha distingit l’obra Josefa Ballena, una veu wichí, en representació del projecte de revitalització de la llengua wichí. El guardó s’atorga, doncs, a la mateixa comunitat wichí. La coeditora de l’obra, Mònica Barrieras, va explicar durant l’acte de lliurament que el premi anirà dedicat a la creació d’una editorial per publicar llibres i materials pedagògics en wichí.

A més, en aquesta quarta edició del premi es van lliurar dos accèssits ex aequo a les obres Llengües per llegir els llavis (Languages for Lipreading): una autobiografia lingüística, d’Amy Dara Hochberg, un testimoni de la diàspora jueva del segle XX a través de l’itinerari lingüístic propi i de la família, i Entre llengües i paisatges, autobiografia de Daniel Pinto, que plasma l’entusiasme per la diversitat lingüística d’una persona que no ha perdut cap oportunitat de deixar-se endur per la fascinació per les llengües.

La veu wichí, una lluita per la supervivència de la llengua

Josefa Ballena, una veu wichí és una obra biogràfica en format audiovisual en la qual es presenta una entrevista a Josefa Ballena, professora intercultural bilingüe wichí, realitzada per la investigadora Virgínia Unamuno, que treballa amb aquesta comunitat en el procés d’introducció de la llengua a les escoles, i la professora de la UB Mònica Barrieras. El relat s’articula a partir del testimoni de Josefa Ballena, membre de la comunitat wichí, que ha desenvolupat una feina de revitalització de la llengua wichí a partir de la seva tasca docent i de les cançons que ha creat com a primera cantautora en la llengua originària de la regió.

El projecte d’aquesta biografia va sorgir arran d’una estada de recerca que van fer Barrieras i Unamuno. Les dues investigadores van recollir el testimoni de Josefa Ballena, que explica els diferents aspectes de la realitat de la llengua i la comunitat wichí a través de la seva vida, activitats i reflexions personals, mitjançant una entrevista en format documental.

Els wichí es troben a les províncies argentines del Chaco, Salta i Formosa, i en zones properes de Bolívia. A la zona geogràfica que correspon a l’Argentina hi viuen aproximadament uns 50.000 wichí. Després de segles de persecucions, massacres, de pèrdua de les millors terres i d’intents d’aculturació, la comunitat wichí continua parlant i transmetent la seva llengua en un percentatge molt elevat, per sobre del 90 %. No obstant això, actualment comença a detectar-se un cert relaxament per part d’alguns joves, que tendeixen a usar més el castellà, fet que mostra la necessitat d’impulsar la supervivència de la llengua.

Quatre edicions del Concurs d’(Auto)biografies Lingüístiques

Des del GELA s’ha volgut promoure l’exercici creatiu de l’autobiografia lingüística mitjançant un concurs que enguany ha arribat ja a la quarta edició. L’autobiografia lingüística és la descripció de les experiències d’una persona en relació amb les llengües, tant si es tracta de formes d’aprenentatge, com de les llengües del seu entorn, les formes de transmissió o qualsevol experiència relacionada amb la llengua i les llengües. Tal com explica una de les seves promotores, la professora M. Carme Junyent, «tothom té una autobiografia lingüística per explicar». Per aquest motiu, el GELA ha creat aquest concurs internacional, obert a qualsevol proposta en relació amb una experiència lingüística, que pot ser expressada amb varietat de suports, des del text escrit fins al format audiovisual, passant pel còmic, etc.

Atès que les propostes que es reben en cada edició són molt diverses, el jurat està compost per membres de diferents àmbits professionals, com Narcís Iglesias, professor de la Universitat de Girona i especialista en autobiografies lingüístiques; Carles Solà, periodista; Esteve Miralles, especialista en traduccions teatrals i dramatúrgies d’adaptacions literàries, i M. Carme Junyent i Pere Comellas, membres del GELA.

Entre les obres premiades en edicions anteriors, cal destacar el treball guardonat l’any passat: Osaei okuso laitaanyanyukie enkukut ang’o’lmaasai (El collaret de boletes de colors de la meva llengua materna), de Lorna Sempele, periodista i editora massai, una obra que explica l’experiència lingüística de l’autora amb el massai, una llengua amenaçada.

La varietat de formats de les propostes presentades ha permès de guardonar treballs tan diversos com l’audiovisual de Christian Ruiz Morillas Biografia lingüística, en el qual l’autor presenta la seva relació amb el llenguatge de signes, que utilitza tot i no ser sord, i amb el qual crea composicions musicals. També cal esmentar el documental Palabras de mamita, de Natàlia Carbonell, Carla Farrerós, Robert Molina i Míriam Seguí, en què es relata la biografia de Joana Colom, mestra republicana d’idees comunistes que es va exiliar a Rússia amb la seva filla després de la Guerra Civil, i en què s’aborda la relació del comunisme català del segle XX amb les ideologies lingüístiques.

Les diferents obres guardonades en aquesta edició del Concurs d'(Auto)biografies Lingüístiques es poden consultar en aquest enllaç.

Demà es commemora el Dia Internacional del Voluntariat

Els actes inclouen una xerrada sobre alimentació i càncer a càrrec del professor jubilat de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació Abel Mariné. Posteriorment es farà la presentació del Grup UB de suport a persones amb càncer de mama. Per acabar, la soprano Júlia Farrés-Llongueras i el pianista Daniel Blanch oferiran un concert organitzat per la Fundació Victòria dels Àngels.

 

Més informació

Data : 05.12.2017, 18.00 h

Organitza : Voluntariat UB

Lloc : Edifici Històric, Paranimf

Jordi Matas reuneix els seus articles d’anàlisi de l’actualitat política

El dilluns 11 de desembre, a les 19 h, Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla de Catalunya, 10, Barcelona), es presenta Opinión política. Artículos en tiempos convulsos, de Jordi Matas Dalmases. En l’acte intervindran Joan Ridao, professor de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona; Milagros Pérez Oliva, periodista, i l’autor del llibre.

Opinión política. Artículos en tiempos convulsos recopila gairebé un centenar d’articles d’opinió publicats al diari El País, en què Jordi Matas valora l’agitada realitat política, institucional, social i universitària dels darrers set anys a Catalunya i Espanya. També inclou el darrer del seus articles, que no va ser acceptat per El País.

El llibre s’obre amb una introducció de l’autor, en què centra els objectes de la seva anàlisi i sintetitza la complexa panoràmica del procés polític dels darrers set anys; també hi explica la seva forma de treballar i les relacions professionals que ha mantingut amb els mitjans de comunicació en general, fins arribar a l’abrupta finalització de les seves col·laboracions amb El País en particular.

La part central d’Opinión política el constitueixen els articles publicats a El País entre 2010 i 2017, en els quals Matas, utilitzant les eines acadèmiques de què disposa com a politòleg, però alhora sense renunciar a un registre periodístic, analitza de forma rigorosa i crítica els vaivens de la situació política a Catalunya i Espanya, caracteritzant les formes i el fons dels partits que formen el mapa polític –amb especial atenció a alguns dels seus actors principals: Pujol, Mas, Duran, Puigdemont, Junqueras, Rajoy–, i insistint en alguns dels temes que més el preocupen: la inexistència d’una llei electoral catalana, el distanciament entre la societat i les institucions polítiques, i la importància de la universitat com a sector clau de la societat. Les seves conclusions ens situen davant d’un escenari força complex: «Siete años de una crisis poliédrica en España que ha ido deteriorando gravemente los principios constitucionales: un Estado social incapaz de satisfacer las necesidades básicas de los ciudadanos, un Estado de derecho que no respeta derechos fundamentales, una Administración de Justicia y un Tribunal Constitucional supeditados al poder político, un Estado de las autonomías desintegrado, una Monarquía decadente y bajo sospecha de corrupción, y una democracia enferma y sin una sólida cultura política de base». Tanca aquest recull l’article que El País no va acceptar, escrit després del referèndum català de l’1-O i que oferia un balanç de l’intens mes d’octubre de 2017.

L’obra es clou amb un apartat d’«opinions sobre l’opinador», escrites per polítics (Nuria Parlón, Dolors Camats, Quim Arrufat), acadèmics (Juan Tugores, Josep M. Reniu, Joan Ridao, Joan Guàrdia, Lluís Medir, Xavier Arbós, Laia Bonet), periodistes (Milagros Pérez Oliva, Rosa Mora, Ramon Miravitllas, Martí Farrero, Ramon Besa), familiars i amics. Són escrits breus i vívids, que donen testimoni personal i sincer del constant i fructífer intercanvi d’impressions amb l’autor, així com de la diversitat d’opcions ideològiques amb què ha treballat.

Jordi Matas Dalmases, llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona i en Ciències Polítiques i Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, doctor en Ciències Polítiques i de l’Administració per la UB, és catedràtic de Ciència Política d’aquesta mateixa universitat, on també va ocupar els càrrecs de vicerector i secretari general. Ha col·laborat com a investigador a la London School of Economics and Political Science i a la Universitat de Mont-real. Els seus treballs s’han centrat en els governs de coalició, les elits polítiques, els partits i el sistema polític de Catalunya. Els seus llibres més recents són Los consejeros de los gobiernos de Jordi Pujol, 1980-2003 (2014) i La formación de un gobierno de coalición (2015). Amb Edicions de la UB va publicar El sistema polític de Catalunya (1999), juntament amb Miquel Caminal Badia. Va ser president de la Comissió de Control de la consulta del 9 de novembre de 2014 i de la Sindicatura Electoral de Catalunya del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017.

La col·lecció Periodismo Activo d’Edicions de la Universitat de Barcelona, dirigida per Roberto Herrscher, explora els escenaris canviants que el periodisme viu en aquest principi de segle a través d’un diàleg entre l’acadèmia i la pràctica professional. Els llibres publicats són: Periodismo narrativo (2012), de Roberto Herrscher; Ética del periodismo (2012), de Norbert Bilbeny; Entrevistas (2013), de Margarita Rivière; Decir la ciencia (2015), de Vladimir de Semir; Una crónica del periodismo cultural (2015), de Sergio Vila-Sanjuán; El nuevo Nuevo Periodismo (2015), de Robert S. Boynton; El arte de escuchar (2015), de Roberto Herrscher; Cien casos (2016), de Roger Jiménez; Periodismo en reconstrucción (2016), de Josep Carles Rius; Una viajera por Asia Central, de Patricia Almarcegui (2016), i Inmersiones, de María Angulo Egea (2017).