Category Archives: Ciència

Una funció pulmonar baixa en adults joves pot augmentar el risc d’aparició d’altres malalties i de mort prematura

En un estudi publicat a la revista Lancet Respiratory Medicine, investigadors de l’Hospital Clínic-IDIBAPS i de la Universitat de Barcelona han demostrat que un 10 % dels adults joves tenen una funció pulmonar baixa, fet que implica que no s’ha desenvolupat bé el pulmó. Aquesta dada ha permès d’identificar un grup de persones en què hi ha un risc més alt tant de mortalitat prematura com d’aparició primerenca d’altres malalties cròniques, com la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), problemes cardiovasculars o diabetis.

Els autors de l’article són el professor del Departament de Medicina Àlvar Agustí, director de l’Institut Clínic Respiratori (ICR) de l’Hospital Clínic, cap del Grup de Recerca d’Inflamació i Reparació en les Malalties Respiratòries de l’IDIBAPS i membre del CIBER de Malalties Respiratòries (CIBERES); Guillaume Noel, investigador del mateix equip; Josep Brugada, professor del Departament de Medicina, cardiòleg de l’Hospital Clínic i cap del Grup de Recerca d’Arrítmies, Resincronització i Imatge Cardíaques de l’IDIBAPS, i Rosa Faner, investigadora del CIBERES a l’IDIBAPS.

La malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) és la principal causa de discapacitat arreu del món. Fins ara es considerava que el gran responsable en el desenvolupament de la malaltia era el tabac. Estudis recents, en què han participat investigadors de l’Hospital Clínic-IDIBAPS-UB, han demostrat que també s’han de tenir en compte factors de desenvolupament pulmonar en els primers anys de vida. «Que hi hagi un desenvolupament anormal dels pulmons en els primers anys de vida pot indicar que altres òrgans del cos tampoc s’han desenvolupat correctament», explica Àlvar Agustí.

Enllaç a la nota

Referència de l’article:
A. Agustí, G. Noel, J. Brugada, R. Faner. «Lung function in early adulthood and health in later life: a transgenerational cohort analysis»Lancet Respiratory Medicine, desembre del 2017. Doi: 10.1016/S2213-2600(17)30434-4

El càstig, una estratègia social per a nens i ximpanzés

Els infants són capaços d’assumir el cost de veure com castiguen algú que els ha perjudicat?  Tot indica que els nens i nenes en edat preescolar, i també els ximpanzés, valoren que hi hagi els càstigs justos —encara que impliquin un sacrifici per a ells—, segons destaca un estudi publicat a la revista Nature Human Behaviour en què ha participat la investigadora Nereida Bueno-Guerra en el marc de la seva recerca a la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona.

El concepte de càstig és present en múltiples facetes de l’activitat humana. La nova investigació, liderada per experts de l’Institut Max Planck de Neurologia i Ciències Cognitives de Leipzig (Alemanya), es basa en una sèrie d’experiments realitzats amb infants en edat preescolar (de quatre a sis anys) i ximpanzés, que són primats molt pròxims a l’espècie humana en l’escala filogenètica. En l’estudi, els experts exploren els mecanismes psicològics subjacents al càstig com a estratègia per fer complir les normes socials i garantir la cooperació en una societat.


Com es valoren els càstigs justos?

Schadenfreude és un terme alemany que defineix el sentiment d’alegria derivat del patiment o la infelicitat de l’altre. Des d’aquesta perspectiva, tot indica que les arrels filogenètiques de la motivació per la venjança sembla que són comunes entre els ximpanzés i els humans a partir dels sis anys, «ja que uns i altres estan disposats a assumir costos per continuar veient com es castiga un agent que prèviament els ha retirat un element valuós», declara Nereida Bueno-Guerra.
L’article publicat a Nature Human Behaviour confirma que les dues espècies comparteixen mecanismes psicològics similars destinats a buscar el càstig d’aquells que ens perjudiquen. Segons les conclusions, els nens de sis anys i els ximpanzés tenen una motivació més gran per veure com algú rep un càstig merescut, fins i tot si això té un cost per a ells.
En canvi, els nens de quatre i cinc anys no van mostrar comportaments clars en l’experiment, «probablement perquè, encara que comprenguin la situació, no són capaços de discernir com actuar», detalla Bueno-Guerra, que actualment és investigadora a la Universitat Pontifícia de Comillas. En el cas dels ximpanzés, no mostren la motivació de veure aplicar els càstigs quan ells no han estat els perjudicats.

‘Chemistry Squared’: articles científics d’alta qualitat en accés obert i gestionats pel món acadèmic

Potenciar la publicació d’articles científics d’alta qualitat —en accés obert i amb un cost econòmic baix— mitjançant un procés editorial gestionat exclusivament per investigadors del món acadèmic és l’objectiu principal del projecte Chemistry Squared (Chem2), la primera revista científica impulsada per l’Associació Science2, una entitat sense ànim de lucre creada el 2017 per un grup d’experts de la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona.

El cost que representa l’accés a la informació científica —és a dir, poder mostrar-la en accés obert a través d’un fòrum de prestigi reconegut— és sovint massa elevat. Facilitar l’accés lliure (open access) a la informació científica és una premissa bàsica per a molts organismes i entitats internacionals que volen facilitar la difusió pública dels resultats de la investigació finançada amb fons públics.

En aquest entorn de reptes per al col·lectiu investigador, l’Associació Science(Associació Science for Science) vol sumar esforços entre els científics per eliminar la càrrega econòmica que comporta l’accés al coneixement científic. En concret, l’entitat vol contribuir a canviar el paradigma tradicional de la publicació en ciència mitjançant la creació de revistes científiques d’alta qualitat i d’accés lliure, que són gestionades pels mateixos científics des d’un esquema no lucratiu. Science2, que neix amb el suport actiu de desenes de científics de prestigi a tot el món, està liderada pels investigadors Patrick Gámez, Guillem Aromí, Jordi Ribas i Leoní Barrios, de la Facultat de Química UB, i té el suport de la Universitat de Barcelona, l’Institut de Nanociència i Nanotecnologia (IN2UB) i la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA). En l’àmbit internacional, el procés de fundació també s’està impulsant des de la Universitat de Rennes (França).

Chem2: química altament competitiva en accés obert 

«Com a investigadors, creiem que les activitats relacionades amb la publicació científica podrien ser gestionades totalment per la mateixa comunitat científica. De fet, els científics ja duen a terme pràcticament el 100 % del treball associat a la publicació de l’article», detalla Patrick Gámez, professor d’investigació ICREA al Departament de Química Inorgànica i Orgànica de la UB, que és president de Science2 i editor en cap de la revista Chem2.

Tal com explica Guillem Aromí, professor del Departament de Química Inorgànica i Orgànica, secretari de Science2 i editor de Chem2, «si potenciem l’organització entre científics podrem facilitar la gestió de les revistes científiques de prestigi necessàries per comunicar el coneixement d’alt nivell i qualitat de manera oberta i universal, i a costos econòmics molt més reduïts».

Des d’aquesta nova visió de l’edició científica, l’Associació Science2 destinarà els beneficis rebuts de les taxes de processament dels articles (article processing charges, APC) al finançament de la infraestructura editorial i a l’impuls de programes de formació per als joves investigadors. Tal com detallen els impulsors del projecte, «l’èxit i l’expansió del nou model editorial depèn del fet que se superi una massa crítica d’autors compromesos que hi contribueixin amb bons articles de recerca, amb el convenciment que això acabarà redundant en el prestigi de la ciència, en el seu propi prestigi, i en el benefici de tota la societat».

Inauguració de l’exposicó «Els números i la humanitat»

El proper dijous 11 de gener, a les 19.00 h, a l’Aula Magna de l’Edifici Històric s’inaugurarà l’exposició «Els números i la humanitat». Impulsada pel Grup Interdisciplinari de Reflexió i Solucions Matemàtiques per a Entitats de la UB (GISME-UB), la mostra posa de rellevància el paper dels nombres en totes les disciplines del coneixement humà, i els entrellaça amb el contingut dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de les Nacions Unides i es podrà veure del 10 de gener al 7 de febrer, el vestíbul de l’Edifici Històric.

Els nombres van aparèixer fa 5. 000 anys, fins i tot abans que el llenguatge i l’escriptura. Des de llavors, la humanitat s’ha convertit en un conjunt molt complex de persones els comportaments de les quals s’intenten analitzar mitjançant algoritmes basats en informació numèrica. El futur de la humanitat, de fet, depèn dels valors numèrics en què poden expressar-se els grans interrogants que se li plantegen, i que estan íntimament relacionats amb el seu passat, present i futur.

L’exposició consta de vint panells i 250 vinyetes, així com de quatre projectors que mostren en temps real els nombres que van registrant quaranta comptadors. Aquests quantifiquen a escala mundial aspectes com els naixements, les morts, l’aigua i l’energia consumides, la mobilitat, la contaminació ambiental, les condicions atmosfèriques, l’alfabetització infantil o la pobresa.

L’exposició, comissariada pel catedràtic Javier Tejada (GISME-UB), té la col·laboració de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT) del Ministeri d’Economia i Competitivitat, i el suport del Barcelona Supercomputing Center del Centre Nacional de Supercomputació (BSC-CNS), la Fundació AGBAR, Hewlett-Packard, la Xarxa Espanyola del Pacte Mundial per la Sostenibilitat, Rhode & Schwarz, Sentilo BCN (Ajuntament de Barcelona), IDAEA-CSIC, la Fundació Esteyco i Volkswagen.

Acadèmics i càrrecs públics analitzen els primers deu anys de la Llei del dret a l’habitatge de Catalunya

Aquest mes de desembre es compleixen deu anys de la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge, que va regular per primer cop a Catalunya aquest dret a fi i efecte de fer-lo efectiu. Unes jornades a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona el dimarts 12 de desembre reuniran acadèmics i càrrecs de diverses administracions per fer un balanç d’aquesta dècada de vigència de la norma i alhora analitzar les possibilitats per ampliar-ne i millorar-ne l’aplicació. L’acte, organitzat per l’Institut de Recerca TransJus de la UB, l’Escola de Postgrau de la Facultat de Dret i l’Observatori DESC, té la col·laboració de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i l’Ajuntament de Barcelona, així com la participació de la Diputació de Barcelona.

La jornada començarà amb una taula rodona en què intervindran Salvador Milà, director de l’Àrea de Presidència de l’AMB; Ricard Fernández, gerent de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona, i Vanesa Valiño, cap de gabinet de la Regidoria d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona. A continuació, hi haurà sessions en què s’avaluarà la dècada d’aplicació de la norma i s’analitzarà la llei en comparació a altres legislacions europees i a la situació en altres zones de l’Estat. El programa també inclou debats sobre aspectes com l’habitatge social, la planificació territorial, la dimensió metropolitana de la qüestió de l’habitatge, o el paper que tenen les mesures de rehabilitació i conservació dels habitatges. La jornada es clausura amb un acte en el qual participaran Juli Ponce, director de l’Institut de Recerca TransJus; Irene Escorihuela, directora de l’Observatori DESC; Ramon M. Torra, gerent de l’AMB; Javier Burón, gerent d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, i Maria Xalabarder, gerent de Serveis d’Habitatge, Urbanisme i Activitats de la Diputació de Barcelona.

L’Institut de Recerca TransJus, que inclou l’urbanisme i l’habitatge en una de les seves línies d’investigació, organitza aquestes jornades conjuntament amb l’Observatori DESC, que té com a objectiu promoure una visió integral dels drets humans que reconegui els drets civils, polítics, econòmics, socials, culturals i ambientals. La jornada donarà lloc a un llibre que en recollirà les diferents ponències i que publicarà al llarg del 2018 l’editorial Thomson Reuters Aranzadi.

Les cèl·lules temptegen el seu entorn per explorar-lo

El procés mitjançant el qual les cèl·lules són capaces de percebre el seu entorn està regulat per la detecció de forces. Aquesta és la conclusió principal d’un estudi publicat a la revista Nature i liderat per l’equip de Pere Roca Cusachs, professor del Departament de Biomedicina i investigador a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), i que ha estat impulsat per la Fundació Bancària la Caixa.

«En la recerca hem determinat com les cèl·lules detecten la posició de les molècules (o lligands) del seu entorn, amb precisió nanomètrica», explica Roca Cusachs. «En adherir-se als seus lligands, les cèl·lules hi apliquen una força que poden detectar. Com que aquesta força depèn de la distribució espacial dels lligands, això permet a les cèl·lules temptejar el seu entorn. D’alguna manera, seria equivalent a reconèixer la cara d’algú a les fosques resseguint-la amb la mà, més que veient la persona». La interacció entre les cèl·lules i els seus lligands (o micro-entorn cel·lular) és essencial per mantenir la funció de qualsevol teixit, i de fet, la detecció de canvis en l’entorn cel·lular és fonamental en tot escenari en què hi hagi una remodelació de teixit, com pot ser el desenvolupament embrionari, la proliferació tumoral o el procés en què es tanca una ferida.

En el treball també s’ha vist com, «en funció d’aquesta distribució de forces de la cèl·lula, s’incideix en l’activació de la transcripció genètica, fenomen que determina quins gens s’expressen», apunta Roger Oria, primer autor de l’estudi i estudiant de doctorat de la UB en el Grup de Mecanobiologia Cel·lular i Molecular, que dirigeix Roca Cusachs a l’IBEC.

Amb aquest coneixement més integrat de com la cèl·lula detecta el seu entorn, els investigadors han comprovat que modificant les condicions de l’entorn de la cèl·lula (rigidesa i distribució dels lligands que formen la matriu extracel·lular) es pot controlar la resposta d’adherència de la cèl·lula i, fins i tot, definir un rang en el qual la cèl·lula s’adhereix i fora del qual no ho fa. Aquest resultat, apunta Roca Cusachs, pot ser especialment rellevant en processos tumorals, ja que està força acceptat que una major rigidesa està relacionada amb una major activació dels oncogens.

Fins ara se sabia que les cèl·lules eren capaces de percebre informació espacial i física a la nanoescala. De fet, es pensava que eren capaces de «mesurar distàncies», i per això s’havia llançat la hipòtesi de l’existència d’algun tipus de molècula patró que les ajudés en aquest procés. Aquest treball «contradiu» aquesta hipòtesi, afirma Roca Cusachs, en demostrar que les cèl·lules temptegen —més que no pas veuen— el seu entorn.

Per dur a terme el treball, els investigadors han desenvolupat uns substrats de gels tous en els quals s’incorpora un patró de nanoesferes d’or recobertes d’una proteïna i de les quals en poden controlar la separació. La cèl·lula reconeix aquestes nanoesferes com un lligand, i per tant, es pot mesurar de quina manera modulen la distribució de forces i el nombre de lligands als quals s’adhereixen en funció de la densitat.

En aquest treball han col·laborat, entre d’altres, el Institut d’Investigació en Enginyeria d’Aragó (Universitat de Saragossa), l’Institut Max Planck i la Universitat de Heidelberg (Alemanya).

Aquest treball ha estat finançat per la Comissió Europea, el Ministeri d’Economia i Competitivitat, la Generalitat de Catalunya, el Consell Europeu de Recerca, la Fundació Bancària la Caixa, la Fundació La Marató de TV3 i la Fundació Alemanya de Ciències.

 

Referència de l’article:

Roger Oria, Tina Wiegand, Jorge Escribano, Alberto Elosegui-Artola, Juan Jose Uriarte, Cristian Moreno-Pulido, Ilia Platzman, Pietro Delcanale, Lorenzo Albertazzi, Daniel Navajas, Xavier Trepat, José Manuel García-Aznar, Elisabetta Ada Cavalcanti-Adam i Pere Roca Cusachs. «Force loading explains spatial sensing of ligands by cells»Nature, desembre del 2017. Doi:10.1038/nature24662

Descoberta la primera paparra que xuclava la sang als dinosaures fa cent milions d’anys

Fa uns cent milions d’anys, les paparres ja xuclaven la sang als dinosaures teròpodes per poder nodrir-se. Així es desprèn d’un article publicat a la revista Nature Communications signat per un equip internacional en el qual participa Xavier Delclòs, professor de la Facultat de Ciències de la Terra i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona. El treball revela la primera evidència directa de la relació de parasitisme entre àcars i dinosaures amb plomes, alguns dels quals van evolucionar cap al llinatge de les aus modernes a finals del Cretaci.

 

Un ambre trobat a Myanmar amb paparres del Cretaci

El nou treball es basa en unes peces d’ambre birmà del Cretaci que mostren una finestra oberta per apropar-se al món dels dinosaures amb plomes. En el treball, els experts analitzen una peça d’ambre birmà del Cretaci que contenia una paparra fòssil —un exemplar de Cornupalpatum burmanicum,una espècie extingida— enganxada a la ploma d’un dinosaure teròpode.

«Aquesta descoberta és molt significativa perquè és molt difícil trobar fòssils de paràsits xucladors de sang en associació directa amb les restes del seu hoste. A més, aquest espècimen de paràsit hematòfag és el més antic conegut fins ara de la relació de parasitisme entre artròpodes i vertebrats», explica el professor Xavier Delclòs (UB-IRBio). També signen l’article Enrique Peñalver (Institut Geològic i Miner d’Espanya, IGME), Ricardo Pérez de la Fuente (Universitat d’Oxford, Regne Unit), David Grimaldi (Museu Americà d’Història Natural, Estats Units), Antonio Trillo (Universitat Complutense de Madrid) i David Peris (Universitat Jaume I, UJI), entre altres experts.

Les paparres són paràsits que xuclen la sang, i poden afectar la salut dels éssers humans, el bestiar, els animals domèstics i la fauna silvestre. «No obstant això —explica Enrique Peñalver (IGME), autor principal del treball—, fins a l’actualitat no hi havia evidència científica sobre el seu rol al llarg de l’evolució». La curta vida de la complexa molècula d’ADN, a més, ha fet impossible la recuperació del material genètic del dinosaure, una sofisticada tècnica que ha inspirat pel·lícules d’èxit per recuperar els grans protagonistes de l’era secundària a la Terra.


Quan les paparres xuclaven la sang als dinosaures fa cent milions d’anys

La descoberta de plomes en el registre fòssil no és freqüent però s’hi han trobat restes ben identificades en jaciments arreu del món. «El registre fòssil ens diu que les plomes com les que s’han estudiat en el treball ja estaven presents en una àmplia gamma de dinosaures teròpodes, un grup que incloïa des de formes terrestres sense capacitat de vol fins a dinosaures semblants a ocells i capaços de volar», explica Ricardo Pérez de la Fuente, investigador del Museu d’Història Natural de la Universitat d’Oxford.

«Per tant —continua—, malgrat no poder saber amb certesa quin tipus de dinosaure emplomallat estava parasitant la paparra, la datació de l’ambre birmà del Cretaci mitjà ens confirma que la ploma no pertanyia a les aus modernes, ja que van aparèixer molt més tard en l’evolució dels teròpodes, d’acord amb l’evidència fòssil i molecular actual».

Descobrint la paparra terrible de Dràcula

En una altra peça d’ambre birmà també s’hi ha trobat una paparra inflada de sang d’una família pròxima a la de C. burmanicum (vuit vegades més gran que els exemplars sense sang) que correspon a una nova espècie, Deinocroton draculi. A diferència de Cornupalpatum burmanicum, aquest nou àcar fòssil de la família extingida de paparres Deinocrotonidae —establerta també en aquest treball— no apareixia associat directament al seu hoste.
«No ha estat possible determinar la composició de la sang ingerida per aquesta paparra inflada. Dissortadament, el paràsit no es va submergir completament en la resina i el seu contingut es va alterar a causa de la deposició mineral», explica Xavier Delclòs, que és professor del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà de la UB.

No obstant això, l’aparició de restes de pèls especialitzats de larves d’uns escarabats  —en concret, uns coleòpters dermèstids— adherides a les potes de paparres de la família Deinocrotonidae és un indici indirecte que apunta al fet que el dinosaure amb plomes, la paparra i l’escarabat haurien conviscut on els va atrapar la resina, possiblement dins d’un espai reduït comú. «La captura simultània de dues espècies de paràsits externs —paparres— és un fet extraordinari, i es pot explicar millor si es considera que són organismes que comparteixen un hàbitat comú, tal com fan algunes paparres en l’actualitat, que viuen en el niu de l’hoste o bé en les proximitats», conclou David Grimaldi, del Museu Americà d’Història Natural.

Tal com recorden els autors, les aus són l’únic llinatge descendent dels dinosaures teròpodes que va sobreviure a l’extinció massiva de finals del Cretaci, mentre que avui en dia les paparres continuen parasitant i transmetent patògens a diferents éssers vius.

Un estudi liderat per la UB analitza l’efecte illa de calor a l’àrea metropolitana de Barcelona

Els resultats del projecte «L’illa de calor a l’àrea metropolitana de Barcelona i l’adaptació al canvi climàtic», del qual s’acaba de publicar un resum, conclouen que en més del 90 % de les nits estudiades, la temperatura al centre de Barcelona és més elevada que a la perifèria, amb diferències que han arribat a superar els 7,5 ⁰C.

Dirigit per Javier Martín Vide, catedràtic de Geografia Física i director de l’Institut de Recerca de l’Aigua de la UB i finançat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’estudi situa el nucli de l’illa de calor a la plaça de la Universitat, en el punt de trobada entre el final de l’Eixample i la part alta del Raval.

L’illa de calor és un fenomen nocturn de modificació local del clima per causa urbana que consisteix en l’escalfament dels centres urbans, en contrast amb la perifèria. L’efecte més gran es produeix en els mesos de tardor i hivern i en condicions d’estabilitat atmosfèrica.

Segons l’investigador de la UB Javier Martín Vide, que fa més de trenta anys que estudia aquest efecte, «les dades actuals de l’illa de calor a Barcelona fan que hàgim passat, en aquests trenta anys, de veure l’efecte com una anècdota a veure’l com un risc per a la salut i amb una repercussió directa en la despesa energètica». L’estudi comprèn l’àrea situada entre Castelldefels i Montgat.

L’efecte refrescant de les zones verdes

Una part de la recerca s’ha centrat a estudiar l’efecte refrescant que produeixen els parcs urbans a les ciutats, que poden arribar a fer disminuir en més de 2 ⁰C la temperatura dins i al seu voltant en una zona de fins a un centenar de metres. Aquestes observacions es van realitzar en dos parcs del nucli urbà de Barcelona: el parc de la Ciutadella i el Turó Park.

Efecte illa de calor a l’àrea metropolitana

Encara que la intensitat més elevada de l’illa de calor té lloc a Barcelona, s’observen illots de calor —és a dir, illes de calor de menor escala— en tots els municipis estudiats de l’àrea metropolitana de Barcelona (Sant Boi de Llobregat, Viladecans-Gavà, Castelldefels, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, etc.).

En el cas del Prat de Llobregat, el contrast tèrmic entre la zona de camps de conreu del voltant de la ciutat i el nucli urbanitzat és molt nítid, i pot arribar a diferències de fins a 5 ⁰C.

D’altra banda, el fenomen illa de calor evidencia la influència refrescant que tenen els cursos fluvials. A Sant Boi de Llobregat, per exemple, la temperatura mínima registrada a l’estudi coincideix amb una zona residencial de baixa densitat a prop del curs de la riera de Can Pinyol. En aquesta localitat també destaca l’efecte refrescant del parc de la Muntanyeta.

Pel que fa a ciutats com Badalona i Santa Coloma de Gramenet, es pot observar que les illes de calor respectives s’uneixen formant un altiplà extens de temperatures relativament elevades. En aquesta zona sobresurten el parc de Montigalà o el parc fluvial del riu Besòs com a espais que redueixen els valors tèrmics.

Sobre el projecte

El projecte «L’illa de calor a l’àrea metropolitana de Barcelona i l’adaptació al canvi climàtic» es va desenvolupar el 2015 en el marc de l’Observatori Metropolità del Canvi Climàtic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i el resum recentment publicat es titula Quan l’amplada del carrer, l’alçada dels edificis i la impermeabilització del sòl afecten la temperatura a la ciutat. Els objectius principals eren calcular les probabilitats d’ocurrència d’illes de calor de diferents intensitats a l’àrea metropolitana, localitzar el nucli de l’illa de calor, determinar la influència de les situacions atmosfèriques en la intensitat de l’illa de calor, i calcular els valors del factor de visió del cel (SVF).

L’SVF és el percentatge de cel que es pot veure des d’un punt d’observació mirant cap al zenit. En general, la topografia urbana redueix l’SVF dels carrers i les vies urbanes. El resultat és que a les zones amb un SVF baix la radiació d’ona llarga queda obstaculitzada per les façanes, de manera que el refredament nocturn dels carrers disminueix.

A més de Javier Martín Vide, han participat en el projecte els professors del Departament de Geografia M. del Carmen Moreno —que el 1990 va presentar una de les primeres tesis doctorals sobre climatologia urbana d’Espanya— i M. José Cordobilla, així com altres geògrafs i tècnics de l’agència Barcelona Regional.

Una jornada analitza l’aplicació de les neurociències en el dret, la gestió pública i la criminologia

Es poden aplicar les tècniques de les neurociències —com ara les ones que es detecten amb un electroencefalograma— en els interrogatoris als acusats en un judici? Les polítiques públiques poden ser més efectives si tenen en compte la recerca en neurociències a l’hora de predir el comportament de la ciutadania? Aquestes són algunes de les qüestions que es debatran en una jornada que tindrà lloc el dimecres 22 de novembre a la Facultat de Dret, organitzada conjuntament per l’Institut de Recerca TransJus de la Facultat de Dret —que abasta els àmbits del Dret, la Ciència Política, la Criminologia, la Gestió Pública i les Relacions Laborals— i l’Institut de Neurociències de la UB, el qual aplega investigadors de les facultats de Psicologia, Biologia, Medicina i Ciències de la Salut, i Farmàcia i Ciències de l’Alimentació.

La jornada «Neurociències i Ciències Socials: una aproximació transdisciplinària» tindrà lloc a la Facultat de Dret i la inauguraran el director del TransJus, Juli Ponce, i el director de l’Institut de Neurociències, Carles Escera. Ponce explica que la iniciativa neix de «la constatació que hi ha temes d’interès comú entre la neurociència i les ciències socials, en especial en els àmbits del dret, la ciència política, la gestió pública o la criminologia. En la seva intervenció, Ponce parlarà de com es poden fer polítiques públiques «més acurades i efectives» si es té en compte la manera en què reacciona el cervell dels ciutadans que en són receptors. Això és aplicable a supòsits com ara les campanyes per evitar el consum de tabac, per augmentar les donacions a causes solidàries o per reduir el consum d’energia. Entre altres qüestions, Ponce analitzarà el concepte de nudging, que literalment vol dir ‘donar una empenta suau a algú per cridar l’atenció’ i que en les ciències socials es fa servir per fomentar determinades conductes positives sense usar prohibicions ni recompenses econòmiques.

El catedràtic Carles Escera apunta que el camp de les relacions entre la neurociència i el dret, encara que va aparèixer als anys noranta del segle passat, «ha pres embranzida recentment». En aquest sentit, defensa que és un àmbit «en què encara hi ha més preguntes que respostes i on els resultats hauran de ser sempre considerats i valorats en el context de les implicacions ètiques». En la seva intervenció, Escera parlarà del potencial evocat P300, una ona extreta de l’electroencefalograma, que alguns autors han suggerit que es pot utilitzar, per exemple, per revelar informació que l’acusat d’un crim no vol admetre. De fet, aquesta prova es va fer servir en el cas de la desaparició de la jove Marta del Castillo. El director de l’Institut de Neurociències defensa que «els resultats d’aquesta prova no poden ser mai concloents, atès que hi ha nombrosos factors que influeixen en el potencial P300 i és, per tant, una resposta cerebral altament inespecífica».

Durant la jornada es tractaran temes com la neurociència de la presa de decisions, la neurociència i la culpabilitat penal, o els aspectes psicològics de la criminalitat i la predicció del risc de violència, entre d’altres.

 

http://www.ub.edu/web/ub/ca/menu_eines/noticies/2017/11/030.html

“Paraules de la física”, quina és la teva?

Un concurs destinat a tota la comunitat de la Facultat de Física, que dinamitzarà l’ús de la llengua, la terminologia específica de l’àmbit i la participació.

La Comissió de Dinamització Lingüística de la Faultat de Física, conjuntament amb els Serveis Lingüístics, han engegat l’activitat Paraules de la física, que pretén aprofundir en la terminologia emprada al camp de la física mitjançant un procés col·laboratiu que busca la implicació dels diferents col·lectius de la Facultat: estudiants, PDI i PAS.

Ets estudiant de la Facultat de Física? La iniciativa vol recollir paraules del camp de la física que els membres de la facultat ens vulgueu donar. Us hi animeu?

Cada paraula s’enriquirà amb la vostra visió personal, que en justifica la tria. Serviran per treballar la terminologia del camp de la física: normalització i difusió de termes, nous apunts al Vocabulària, cerca d’equivalents, etc.

Totes les paraules que arribin, estaran recopilades al blog fins al dia 28 de febrer de 2014  que entraran en una votació on cadascú podrà votar la paraula que més li agradi o valori. Es preveu que el període de votació comenci el 3 de març i que duri una setmana, fins al dia 10.

Esperem Màrius Serra a la Facultat de Física el dia 12 de març, a les 12.30 h. En aquest acte s’exposaran les paraules presentades i es proclamaran els guanyadors del concurs. Hi ha 4 premis: cadascun té un valor de 50€ bescanviables a la llibreria Laie.

Les paraules repetides, que ja estiguin publicades en el blog, no participaran en el concurs. Aquí podeu trobar un llistat de les que ja s’han presentat.

Aquí teniu el formulari per enviar la paraula.

Per a més informació [ + ]

paraula_fisica