Category Archives: recerca

Comunicat de la UB, la UAB i la UPC sobre el resultat de la convocatòria per donar suport als grups de recerca de Catalunya (SGR)

Recentment, la Generalitat de Catalunya ha fet públics els resultats de la darrera convocatòria per donar suport als grups de recerca de Catalunya (SGR). Després d’analitzar-los, volem fer notar la nostra estupefacció i sorpresa pels resultats tan negatius que han obtingut els grups de recerca universitaris i fer constar el següent:

— L’any 2009, un 64 % del finançament d’aquesta convocatòria era per a grups de recerca universitaris. Aquest percentatge es va reduir a un 56 % en la convocatòria del 2014, i en la darrera, la del 2017, queda en un magre 49 %. Per primer cop, el finançament destinat a grups de recerca no universitaris excedeix el destinat a la universitat. Si ens restringim a les universitats públiques catalanes, el percentatge baixa al 47 %. En el cas de la Universitat de Barcelona, la disminució ha estat del 26 %, un 24 % en el cas de la UAB i un 19 % pel que fa a la UPC.

— Les publicacions científiques del sistema de recerca català (tant d’universitats com d’altres centres de recerca) van ser prop de 35.000 en el període 2016-2017, segons dades del Web of Science. D’aquestes, més de 27.000 —un 78 %—  les van produir les universitats públiques catalanes, entre les quals destaquen especialment la Universitat de Barcelona, amb gairebé 14.000, la Universitat Autònoma de Barcelona, amb més de 8.000, i la Universitat Politècnica de Catalunya, amb unes 3.000. Els centres CERCA (centres de recerca de Catalunya que no pertanyen a la universitat) en van produir unes 12.000, i la resta d’institucions, 17.000 en el mateix període (una mateixa publicació pot ser comptada per dues o més institucions).

— Malgrat la difícil situació econòmica de les universitats i el seu infrafinançament, reconegut per veus com la de l’exconseller d’Economia i Empresa, Andreu Mas-Colell, en un recent article publicat al diari Ara, les nostres universitats públiques han mantingut i millorat les seves posicions en els rànquings internacionals més rellevants. Quan comparem la productivitat científica per euro invertit a les universitats catalanes, les nostres institucions ocupen llocs molt destacats a escala mundial.

— Si comparem els indicadors científics de determinats departaments i instituts universitaris amb els instituts CERCA, els resultats són similars, i especialment positius quan la relació cost-rendiment s’incorpora com a variable. Els centres CERCA reben un triple finançament per part de l’Administració: els fons basals directes, a través del programa ICREA; el professorat cedit per les universitats, una cessió que no només no es veu compensada, sinó que al mateix temps impedeix de renovar les nostres plantilles i, finalment, la transferència evident dels ajuts SGR d’aquesta convocatòria, que passen de les universitats públiques cap a aquests centres.

— La convocatòria SGR va ser creada per proveir d’un finançament basal nombrosos grups de recerca catalans. A data d’avui, 1.744 grups de recerca estan reconeguts per la Generalitat de Catalunya, dels quals un 63 % pertanyen a les universitats catalanes, la qual cosa fa encara més incomprensible que la major part del finançament que atorguen aquests ajuts no es destini a l’àmbit universitari.

— Aquesta disminució afecta particularment els grups dels àmbits de les ciències experimentals, de la vida i la salut, que sembla que entren en més clara competència amb els centres CERCA, i en molts casos representa l’únic finançament disponible.

Des de la UB, la UAB i la UPC considerem que no hi ha cap raó objectiva que avali aquesta disminució, ni pel que fa als arguments numèrics ni als corresponents a la producció científica. En definitiva, aquest fet se suma a un conjunt de greuges que patim les universitats del país —infrafinançament, impossibilitat d’articular un relleu generacional a les nostres plantilles—  que ens situa en una posició límit. Fem una crida, doncs, a replantejar quin és el futur que volem per a les nostres universitats.

Equips de Govern de la UB, la UAB i la UPC

L’ús de la història en el debat públic, tema del primer congrés del projecte The Debt

Els dies 22 i 23 de febrer, especialistes de diverses universitats europees reflexionaran sobre els usos de la historiografia en el nostre present en el congrés «Històries contra històries: l’ús del passat en condicions democràtiques i de pertinença supraestatal», organitzat pel projecte de recerca The Debt: historicizing Europe’s relations with the ‘south’, de la Universitat de Barcelona i la xarxa Humanitats en l’Espai Europeu de Recerca (HERA). Entre altres qüestions, es debatrà sobre les recents divergències entre experts del camp historiogràfic en relació amb el moment polític català i com això es reflecteix en els mitjans, i en les institucions polítiques i acadèmiques.

Les ponències del congrés, a càrrec d’experts de diverses universitats espanyoles, tracten sobre la responsabilitat entre els conceptes de memòria i d’història, la definició de modernitat, la història com a pretext per al debat polític, o sobre els usos pràctics del passat en discursos polítics. També es tractarà el cas del procés català per exemplificar les problemàtiques historiogràfiques en els discursos públics més recents.

Divendres, dia 23, es farà una taula rodona, en anglès, amb el títol «The democratic imaginary and the European project. The “place” of history in the present», en la qual col·laboraran experts de la Universitat de Barcelona i de la Universitat d’Hèlsinki. Tot seguit, l’investigador de la UB i coordinador del congrés, Gerard Rosich, tancarà el congrés.

El projecte de recerca The Debt, dirigit pel professor Peter Wagner, explora les diferents narracions històriques del deute, mitjançant l’anàlisi comparativa de les relacions específiques entre les societats europees i entre les societats europees i les no europees. La línia de recerca en la qual s’emmarca aquest congrés, liderada per Gerard Rosich, pretén subvertir l’enfocament de la «qüestió catalana» mitjançant l’anàlisi de la transformació recent de l’autocomprensió catalana i espanyola.

Tots els actes es duran a terme a la sala de juntes de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona i es poden consultar en aquest enllaç.

La proteïna RAC1 podria ser una nova diana terapèutica per combatre la degeneració neuronal en la malaltia de Parkinson

Una nova recerca revela que la proteïna RAC1 podria ser una diana terapèutica per estudiar els mecanismes moleculars associats als processos neurodegeneratius de la malaltia de Parkinson. L’estudi, publicat a l’edició electrònica de la revista Molecular Neurobiology, està liderat per Antonella Consiglio, investigadora de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona, l’Institut de Biomedicina de la UB (IBUB) i l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), i per Esther Dalfo, de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Vic–Universitat Central de Catalunya

El treball descriu nous mecanismes de protecció per combatre la degeneració neuronal pròpia de les patologies neurodegeneratives —com la malaltia de Parkinson o l’Alzheimer—, que es caracteritzen per presentar acumulacions de proteïnes. L’estudi demostra que la proteïna RAC1 —que participa en l’assemblatge de la proteïna actina, un dels components de l’esquelet cel·lular— podria ser un factor regulador important del procés de neurodegeneració en la malaltia de Parkinson.

Del model Caenorhabditis elegans als pacients afectats per Parkinson

En les fases inicials de la recerca, els experts van comprovar que una disminució en l’activitat de la proteïna RAC1 en el nematode Caenorhabditis elegants —un model animal de referència en biologia i genòmica— accelerava la mort i la degeneració de les neurones dopaminèrgiques, que són les primeres afectades en la malaltia de Parkinson. Aquest procés també induïa l’acumulació de l’α-sinucleïna, la principal proteïna que s’acumula en diverses malalties neurodegeneratives (Parkinson, la demència amb cossos de Lewy, etc.)

En paral·lel, l’aplicació de tècniques de transcriptòmica —l’ estudi del conjunt dels ARN— en cèl·lules de pacients de Parkinson va constatar que els gens que codifiquen proteïnes de la mateixa família que RAC1 es trobaven en nivells més baixos en comparació de les cèl·lules dels individus sans.

Amb aquests referents, l’equip científic va estudiar amb detall una població de neurones dopaminèrgiques derivades de pacients afectats de Parkinson, que presenten més acumulació d’α-sinucleïna, un bloqueig en el procés d’autofàgia —la maquinària de reciclatge dels components cel·lulars— i mort neuronal.

Objectiu: potenciar la funció de la proteïna RAC1

En aquestes neurones dopaminèrgiques, obtingudes a partir de cèl·lules pluripotents derivades de la pell dels pacients, «s’ha comprovat que l’increment de l’activitat de RAC1 produeix una millora en els marcadors de la patologia descrits abans», explica un dels  primers autors de l’estudi, l’investigador Carles Calatayud, que és membre de l’IBUB, i l’IDIBELL i el Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB). Aquests resultats suggereixen que una potenciació de la funció de la proteïna RAC1 podria compensar els efectes associats a la malaltia de Parkinson, amb un resultat beneficiós per als pacients.

També participen en l’estudi els experts Miguel Vila i Iria Carballo-Carbajal (Hospital Universitari Vall d’Hebron, VHIR), Ángel Raya (CMRB-IDIBELL), José Miguel Lizcano (UAB), Antonio Miranda-Vizuete (Universitat de Sevilla), Guy A. Caldwell, Kim A. Caldwell, Hannah Kim i Laura Berkowitz (Universitat  d’Alabama, Estats Units), a més de Sanjib Guha i Pankaj Kapahi (Universitat de Califòrnia, Estats Units), entre altres experts.

El nou estudi ha estat finançat pel Fons de Recerca en Salut (FIS), el Ministeri d’Economia, Indústria i Competitivitat (MINECO), la Generalitat de Catalunya i el Consell Europeu de Recerca (ERC).

Un estudi de la UB demostra que cuidar la boca millora la diabetis

Un estudi clínic dut a terme per investigadors de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut (Campus Bellvitge) mostra que el control de la diabetis de tipus 2 millora sensiblement quan el pacient té una cura especial dels problemes dentals i bucals.

El treball, publicat a la revista The Journal of Clinical Periodontology, està dirigit pel catedràtic de Microbiologia Miquel Viñas, també membre de l’IDIBELL i pel professor de Medicina Oral José López López, director mèdic de l’Hospital Odontològic de la UB. També hi han participat Enric Jané, Albert Estrugo i Elisabet Mauri Obradors, del Departament d’Odontoestomatologia, i Alexandra Merlos, del Departament de Patologia i Terapèutica Experimental i de l’IDIBELL.

És sabut que la diabetis de tipus 2, la forma més comuna d’aquesta malaltia, va acompanyada molt sovint de patologies periodontals. «En aquest nou treball s’ha vist que no només hi ha una relació que va de la diabetis a la malaltia periodontal, sinó que també existeix la relació inversa, de la malaltia periodontal a la diabetis», explica Miquel Viñas.

«La conclusió principal de l’estudi és que el tractament no quirúrgic de la periodontitis millora l’estat glucèmic  i els nivells d’hemoglobina glicosilada, i per tant es demostra inequívocament l’extrema importància de la cura de les afeccions orals en aquests tipus de malalts», apunta José López López.

L’estudi s’ha dut a terme en noranta pacients amb diabetis de tipus 2 que han rebut sis mesos de tractament oral. Durant aquest període, se’ls ha fet un control de l’hemoglobina glicosilada, així com de l’evolució de les poblacions bacterianes orals responsables de la periodontitis, a més de controlar-los altres paràmetres clínics.

Referència de l’article:
Mauri-Obradors E, Merlos A, Estrugo-Devesa A, Jané-Salas E, López-López J, Viñas M. «Benefits of nonsurgical periodontal treatment in patients with type 2 diabetes mellitus and chronic periodontitis: a randomized controlled Trial»The Journal of Clinical Periodontology. 2017. Doii: 10.1111/jcpe.1285

Un estudi sobre la baldriga cendrosa permetrà de protegir nous espais marins en aigües internacionals

Els exemplars adults de baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) de les illes Canàries arriben a recórrer més de 800 quilòmetres durant dies a la recerca d’aliment. A les colònies mediterrànies, aquestes aus marines no solen allunyar-se més enllà dels 300 quilòmetres de la seva colònia. Un nou estudi sobre aquests desplaçaments permet ara, per primera vegada, conèixer amb tot detall els moviments de les poblacions espanyoles de baldriga cendrosa de l’oceà Atlàntic i del mar Mediterrani al llarg de l’any. Es tracta de la monografia Migración y ecología espacial de las poblaciones españolas de pardela cenicienta, que mostra un milió de localitzacions d’aquestes aus marines.

La nova publicació recull una dècada de la recerca d’equips científics de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona, l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA) SEO/BirdLife. Especialistes en l’estudi, l’ecologia espacial i la conservació d’aus marines aprofundeixen en els aspectes bàsics de l’ecologia de la baldriga cendrosa per tal de millorar-ne l’estat de conservació. Molts d’aquests aspectes encara eren inèdits i es presenten per primera vegada en aquesta monografia.

Més d’un milió de localitzacions amb tecnologies de seguiment remot

La baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) és una de les aus marines més representatives dels nostres mars. Amb poblacions que pateixen un declivi alarmant, el 2013 va ser escollida au de l’any per l’associació SEO/BirdLife com a espècie emblemàtica que reflecteix la problemàtica de la conservació de les aus marines als nostres mars.

En el marc de l’estudi, del 2007 al 2015 els experts van marcar 460 baldrigues amb GPS i altres dispositius a tretze colònies de cria distribuïdes en diferents regions espanyoles: Balears, Castelló, Múrcia, Almeria, Galícia, Canàries i illes Chafarinas. En total, es van aconseguir més d’un milió de localitzacions, que revelen amb tot detall els moviments d’aquestes aus durant tot l’any, així com la seva ecologia a mar obert (zones d’alimentació, descans i trànsit durant l’època reproductiva, àrees d’hivernada, caracterització de la seva ecologia i corredors migratoris que connecten les zones de cria amb les àrees d’hivernada). Segons explica l’investigador José Manuel de los Reyes (UB-IRBio), primer autor de l’estudi publicat, «es tracta d’un dels estudis més ambiciosos realitzats fins ara per abordar l’ecologia del moviment d’aus al país mitjançant tecnologies de seguiment remot de nova generació».

Els grans viatges oceànics de la baldriga cendrosa

Durant el període reproductor, els adults de baldriga cendrosa poden abandonar el niu durant dies i recórrer centenars de quilòmetres a la recerca d’aliment amb molta facilitat. Més espectaculars són encara els viatges migratoris fins als llocs d’hivernada, que s’estenen pel sud de l’Atlàntic fins a la confluència amb l’oceà Índic.

«En concret, la població mediterrània fa servir quatre àrees d’hivernada diferenciades, que són el corrent de les Canàries, les aigües d’Angola i Namíbia, les aigües de l’Atlàntic central i el golf de Guinea. A les colònies atlàntiques, les cinc zones d’hivernada són el corrent de Benguela, el corrent Agulhas, el corrent de Canàries, el corrent del Brasil i la zona central de l’Atlàntic sud. La majoria de les aus són fidels a la mateixa àrea d’hivernada al llarg dels anys», explica el professor Jacob González-Solís, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals i de l’IRBio, que és responsable del grup de treball d’aus marines que ha liderat aquest estudi.

Conèixer per conservar

La baldriga cendrosa és l’au marina de la qual es té més informació de seguiment remot gràcies, en gran mesura, a la informació utilitzada en aquesta monografia. No obstant això, «per ara, són poques les àrees proposades específicament per a la conservació més enllà de l’àmbit estatal, tot i la importància de la dimensió internacional en el cas d’aquesta espècie, com posa de manifest aquest treball», assegura José Manuel Arcos, responsable del Programa Marí de SEO/BirdLife. «La protecció dels espais rellevants per a l’espècie en aigües internacionals o d’altres països requerirà acords internacionals multilaterals, procés en el qual ja ha començat a treballar BirdLife International, partint de la identificació i proposta d’àrees importants per a la conservació de les aus i la biodiversitat (IBA) marines», remarca Arcos.

Conèixer la distribució de les baldrigues cendroses també permet identificar els llocs en què la seva activitat se solapa amb amenaces derivades de les pràctiques humanes (per exemple, la captura accidental amb palangres i altres arts de pesca, principal amenaça per a l’espècie i que causa centenars de morts d’aus cada any a la Mediterrània). Analitzar el solapament d’aquestes activitats pesqueres amb les baldrigues facilitarà el disseny de mesures de conservació adaptades a cada regió. Així, un dels reptes de futur és que els actors socials i polítics implicats tinguin la voluntat d’incorporar eficaçment en els programes de seguiment i conservació d’aquestes espècies i els seus ecosistemes tant les mesures de conservació adequades (per exemple, mesures per reduir la captura accidental de baldrigues a les pesqueries) com les eines de nova generació.

En l’àmbit estatal, la informació aportada a Migración y ecología espacial de las poblaciones españolas de pardela cenicienta reforça les zones identificades prèviament en l’inventari d’àrees importants per a la conservació de les aus i la biodiversitat (IBA) marines, actualment incorporades a la Xarxa Natura 2000 com a zones de protecció especial per a les aus (ZEPA).

La nova monografia és la tercera del programa Migra, una iniciativa desenvolupada per SEO/BirdLife en col·laboració amb la Fundació Iberdrola Espanya. Iniciat el 2011, el programa Migra incorpora les últimes tecnologies en sistemes de geolocalització i seguiment remot per conèixer amb més detall els moviments de les aus dins i fora del nostre territori.

La Càtedra Extraordinària del Dolor premia el professor Francisco Ciruela pel disseny del primer fotofàrmac amb acció analgèsica

El professor Francisco Ciruela, de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona, l’Institut de Neurociències de la UB i l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), ha estat distingit amb el Premi d’Investigació Preclínica de la Càtedra Extraordinària del Dolor de la Universitat de Salamanca-Fundació Grünenthal. Aquest guardó premia una recerca amb models animals, publicada a la revista eLife, que va culminar amb el disseny del primer fotofàrmac —el JF-NP-26, activat per la llum—, amb potencials aplicacions terapèutiques per tractar el dolor.

El treball premiat —codirigit pels experts Francisco Ciruela i Amadeu Llebaria, del Grup de Química Mèdica i Síntesi (MCS) de l’Institut de Química Avançada de Catalunya (IQAC-CSIC)— és un avenç destacat en el camp de l’optofarmacologia, una disciplina emergent que es basa en l’ús de la llum per controlar l’activitat dels medicaments.

«En l’àmbit clínic no existeix cap precedent de l’ús de l’optofarmacologia per millorar el tractament del dolor ni de cap patologia relacionada amb el sistema nerviós. En el terreny preclínic, és a dir, amb models animals, aquest és el  primer fotofàrmac dissenyat per al tractament del dolor in vivo», detalla el professor Francisco Ciruela.

El fotofàrmac JF-NP-26 és el que s’anomena un photocaged —una molècula emmascarada químicament i inactiva, que s’activa mitjançant la llum—, que no mostra efectes tòxics ni indesitjables en animals, ni tan sols en dosis elevades en estudis de curta durada. Quan s’administra a un animal, no té cap efecte farmacològic fins que el teixit diana és irradiat amb llum de l’espectre visible (amb una longitud d’ona de 405 nm).

En la categoria d’Investigació Clínica, també ha estat distingit un treball dirigit pel professor Enrique Lluch, de la Universitat de València, per generar mapes de freqüència del dolor en pacients afectats per artrosi al genoll.

Els premis de la Càtedra Extraordinària del Dolor són un reconeixement als projectes més innovadors sobre el dolor —des de la vessant epidemiològica, experimental, farmacològica i clínica—, i van ser lliurats en un acte acadèmic celebrat a la Universitat de Salamanca el passat 27 de gener.

Descobreixen mecanismes bàsics de creixement i reparació cel·lular de les arrels

Entendre bé el funcionament de la biologia de les arrels és clau per saber de quina manera les plantes pateixen o s’adapten a condicions ambientals adverses com la sequera. Dos estudis apareguts recentment descriuen aquest tipus de mecanismes: un d’ells, publicat a la revista Molecular Systems Biology, explica el procés pel qual les cèl·lules deixen de créixer per passar a diferenciar-se; el segon, publicat al Journal of Cell Science, descriu la capacitat de reparació cel·lular de les plantes després de ser danyades.

El primer treball és el resultat de la recerca desenvolupada conjuntament entre l’equip de la biòloga molecular Ana Caño Delgado, investigadora del CSIC al Centre de Recerca Agrigenòmica (CRAG), i la física Marta Ibañes, del Departament de Física de la Matèria Condensada i de l’Institut de Recerca en Sistemes Complexos de la Universitat de Barcelona (UBICS). El segon és un estudi del mateix equip del CRAG.

Com saben les cèl·lules quan han de deixar de créixer?

L’arrel de la planta model Arabidopsis thaliana, utilitzada en aquests treballs, és un òrgan relativament senzill, en què les cèl·lules que tenen funcions diferents estan separades en l’espai. Així, a la punta hi ha les cèl·lules mare, envoltades de cèl·lules filla que es divideixen per produir tots els teixits de l’arrel. Les cèl·lules filla creixen en longitud i es diferencien per poder adquirir les funcions típiques que permeten a l’arrel transportar aigua i nutrients. Perquè l’arrel creixi i s’adapti a un entorn canviant, aquest procés de divisió, elongació i diferenciació cel·lular ha d’estar perfectament coordinat.

Els equips d’Ibañes i Caño Delgado van partir de tres hipòtesis per explicar com saben les cèl·lules quan han de deixar de créixer: perquè ha passat un temps determinat des que es van dividir, perquè detecten en quina posició es troben a l’arrel, o perquè són capaces de detectar quina mida tenen. Per elucidar quina d’aquestes tres hipòtesis era certa, la investigadora Irina Pavelescu, primera autora del treball, va crear tres models analítics i computacionals del creixement de l’arrel. Aquests models van ser comprovats amb mesures reals de la longitud de les cèl·lules en arrels d’Arabidopsis, realitzades amb microscòpia confocal al CRAG. «La conclusió principal d’aquest estudi és que les cèl·lules de l’arrel saben d’alguna manera que han arribat a la mida correcta i així deixen de créixer i finalitzen la seva diferenciació. Per tant, és en funció de la seva mida que deixen de créixer», explica Marta Ibañes.

Gràcies als models matemàtics creats, les investigadores també van poder explicar l’efecte que tenen les hormones vegetals esteroides —brassinoesteroides— en el creixement de l’arrel. En aquest cas, es van mesurar les cèl·lules de plantes d’Arabidopsis que, per falta del receptor per a les hormones esteroides, tenen l’arrel i la tija nanes. El treball va demostrar que les arrels creixien normalment quan, mitjançant tècniques de biologia molecular amb resolució cel·lular, es restaurava el receptor de brassinoesteroides només en les cèl·lules que es divideixen, fet que indica que l’efecte de l’hormona perdura en la cèl·lula en fase de creixement.

Els esteroides vegetals són essencials per a la regeneració cel·lular 

De manera simultània, el grup de recerca del CRAG liderat per Ana Caño Delgado ha descobert més detalls sobre el creixement de l’arrel i sobre la seva capacitat de reparació cel·lular després d’un dany, troballes que s’han publicat a la revista Journal of Cell Science. En concret, el treball publicat constata que, quan les cèl·lules mare de l’arrel moren a causa d’un estrès genòmic, s’envia un senyal d’hormones esteroides a les cèl·lules mare reservori perquè aquestes es comencin a dividir i puguin reemplaçar les cèl·lules mare danyades. D’aquesta manera es manté el creixement de l’arrel, i amb ell la vida de la planta.

«Els esteroides vegetals, a diferència de la majoria d’hormones vegetals, no es transporten a llargues distàncies. No obstant això, el nostre estudi demostra que sí que hi ha un transport d’aquestes hormones de curta distància, i que aquest és important per a la comunicació cel·lular durant la renovació de les cèl·lules», explica Fidel Lozano Elena, estudiant predoctoral al CRAG i primer autor de l’article. «Aquest sistema de senyalització més complex entre grups cel·lulars fa que les plantes siguin més resilients», afegeix Ainoa Planas Riverola, també primera autora i estudiant de doctorat en el grup.

«Si podem modular aquests processos en l’arrel, podrem fer arrels més fortes, més ben ancorades i, en definitiva, més resistents als reptes del canvi climàtic», explica Ana Caño Delgado. No hem d’oblidar que la sequera és actualment el problema més greu de l’agricultura. A Espanya ja s’acumulen diversos anys amb menys pluja del normal, i segons un informe recent de la Unió de Petits Agricultors i Ramaders (UPA), l’any 2017 la sequera va causar pèrdues de més de 3.600 milions d’euros en el sector agrícola i ramader d’Espanya, en gran part a causa d’una enorme pèrdua de rendiment dels cultius. Aquesta situació de sequera es reprodueix en tots els continents i posa en risc la capacitat per alimentar la població creixent. «Per això, es fa necessari obtenir cultius que, amb menys aigua, produeixin aliments segurs i de qualitat en quantitats suficients», conclou Caño Delgado.

Els treballs han tingut el finançament del Ministeri d’Economia, Indústria i Competitivitat (MINECO), l’Organització Europea de Biologia Molecular (EMBO) i el Consell Europeu de Recerca (ERC), així com del Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) i la Generalitat de Catalunya.

Articles de referència:

Irina Pavelescu, Josep Vilarrasa-Blasi, Ainoa Planas-Riverola, Mary-Paz González-García, Ana I. Caño-Delgado i Marta Ibañes. «A sizer model for cell differentiation in Arabidopsis thaliana root growth». Molecular Systems Biology, gener de 2018. Doi: 10.15252/msb.20177687

Fidel Lozano-Elena, Ainoa Planas-Riverola, Josep Vilarrasa-Blasi, Rebecca Schwab, Ana I. Caño-Delgado. «Paracrine brassinosteroid signaling at the stem cell niche controls cellular regeneration», Journal of Cell Science, 2017: jcs.204065. Doi: 10.1242/jcs.204065

La professora Lourdes Fañanás rep el premi NARSAD 2017 per a investigadors distingits

Lourdes Fañanás, professora de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Biomedicina de la UB (IBUB), dirigirà un projecte de recerca finançat amb una beca NARSAD per a investigadors distingits, una iniciativa de la Fundació de Recerca sobre el Cervell i el Comportament (Brain & Behaviour Research Foundation) dels Estats Units, que impulsa la recerca en el camp de les malalties psiquiàtriques i neurològiques.

El consell de la Fundació —que inclou científics reconeguts amb el Premi Nobel— destinarà
1,7 milions de dòlars al finançament de disset projectes científics internacionals, que han estat seleccionats en la convocatòria 2017 de beques NARSAD per a investigadors distingits. «Mitjançant el finançament d’investigacions creatives que exploren noves maneres de prevenir, diagnosticar i tractar trastorns psiquiàtrics, aquestes beques donen suport als científics i els estimulen a progressar en la comprensió de les malalties mentals i els trastorns cerebrals i comportamentals», ha destacat el president de la Fundació, Jeffrey Borenstein.

Lourdes Fañanás, que rep la primera beca NARSAD per a investigadors distingits de tot l’Estat, és experta en l’estudi dels mecanismes genètics i ambientals relacionats amb la conducta humana i en l’origen de les malalties neurològiques i psiquiàtriques. Membre de la Secció de Zoologia i Antropologia del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals, Fañanas també lidera un grup d’investigació del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa de Salut Mental (CIBERSAM). Amb el suport de la beca NARSAD, Lourdes Fañanas impulsarà un projecte per estudiar l’impacte de l’estrès prenatal com a factor de risc en el desenvolupament de patologies mentals.

La Fundació de Recerca sobre el Cervell i el Comportament, una entitat no governamental dels Estats Units, és capdavantera en programes de beques per potenciar la investigació científica en l’àmbit de les malalties mentals. Des del 1987, aquesta entitat nord-americana ha finançat projectes de més de 4.500 investigadors de 547 institucions d’arreu del món, entre els quals destaquen els estudis que han liderat els investigadors Lourdes Fañanás (el 2008 i el 2017), i Ana Isabel Martínez (2013) i Rafael Penadés (2016), de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona i de l’Hospital Clínic-IDIBAPS.

Premi Antoni Caparrós a RiuNeT: ciència i conscienciació ciutadana per millorar la qualitat dels rius

Qualsevol persona amb un mòbil intel·ligent i accés a Internet pot col·laborar en la recerca, la gestió i la conservació dels rius gràcies a RiuNeT, una aplicació mòbil de ciència ciutadana desenvolupada pel Grup de Recerca Freshwater Ecology and Management (FEM) de la UB. Aquesta eina interactiva, guardonada amb el Premi Antoni Caparrós al millor projecte de transferència de coneixement, tecnologia i innovació, permet conèixer millor els ecosistemes fluvials i, alhora, avaluar-ne la qualitat ecològica i l’estat hidrològic d’una manera simple, divertida i rigorosa.

A través de diferents indicadors —com per exemple la presència d’un bosc de ribera, l’absència de cabdal, el fet que hi hagi brossa o no, o quins organismes habiten l’ecosistema—, s’avaluen aspectes com la qualitat hidromorfològica, biològica i hidrològica del riu, factors clau per a la gestió d’aquests ecosistemes. Aquesta informació, un cop validada pels investigadors, és accessible per als experts i gestors de l’aigua, com l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), però també per a qualsevol persona interessada en el projecte.

Aquestes dades tenen un gran valor, ja que poden complementar la informació recollida per l’administració, que també fa un seguiment de la qualitat ecològica dels rius, però d’una manera espaiada en el temps i només en determinats punts. Amb les respostes dels ciutadans es pot millorar el coneixement de l’estat ecològic de trams de riu que l’administració de l’aigua no avalua de manera regular, o es pot fer durant una època diferent de quan es fa el protocol de seguiment. També es poden detectar problemes ambientals o millores després d’haver aplicat alguna mesura de gestió.
Amb aquest format interactiu, RiuNeT aconsegueix, d’una banda, que els ciutadans s’apropin a la natura i aprenguin sobre els ecosistemes fluvials, i d’altra banda, facilita la relació entre administració i ciutadania i la participació en la presa de decisions mediambientals.
El projecte RiuNeT ha estat coordinat per l’investigador i catedràtic d’Ecologia de la UB Narcís Prat i ha tingut la col·laboració de l’Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA-CSIC). L’aplicació RiuNeT ha estat desenvolupada amb la col·laboració de la Unitat de Cultura Científica i Innovació (UCC+i) de l’Àrea de Comunicació de la UB. Inicialment, el projecte va rebre finançament de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT) – Ministeri d’Economia i Competitivitat i ajuts de l’Ajuntament de Barcelona. També ha rebut un ajut de RecerCaixa per finançar el servidor i el manteniment necessari per rebre i gestionar les dades que envien els usuaris. La versió actual de l’app ha estat finançada pel projecte europeu Life TRivers (LIFE13 ENV/ES/000341).

La identificació d’un nou afectat permet perfilar una síndrome ultrarara associada a trets autistes

La seqüenciació completa de l’exoma d’un pacient, publicada a la revista Scientific Reports, ha permès diagnosticar-lo amb la síndrome de FOXP1, una malaltia ultrarara, caracteritzada per trets autistes i dificultats en el llenguatge. A tot el món només es coneix una vintena de persones amb aquesta patología genètica, de manera que cada nou cas ajuda a perfilar-la millor. Disposar d’un diagnòstic molecular ferm és essencial per obrir les portes cap a un millor tractament i seguiment clínic del pacient, així com per facilitar un diagnòstic prenatal als pares i ajudar les famílies a compartir experiències i informació.

L’equip responsable de l’estudi ha estat dirigit per Daniel Grinberg i Susana Balcells, investigadors del Grup de Genètica Molecular Humana de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Malalties Rares (CIBERER) i de l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu. La primera autora de l’article és Roser Urreizti, membre del mateix grup de recerca, que forma part de l’Institut de Biomedicina de la Universitat de Barcelona (IBUB). 

Els investigadors han analitzat l’exoma (gens codificants) d’un pacient italià de trenta anys que inicialment tenia un diagnòstic temptatiu de la síndrome d’Opitz C, una altra malaltia ultrarara que causa greus discapacitats en els afectats. Fins ara, no s’havia trobat ni el gen ni la mutació responsable de la seva patologia.

Mitjançant la seqüenciació completa de l’exoma, els investigadors van trobar una mutació de novo —present en l’afectat però no en els seus progenitors— en el gen FOXP1. Aquest pacient comparteix molts trets amb la resta dels pacients de la síndrome de FOXP1, però com en totes les patologies, cada persona és un cas diferent. Els afectats per aquesta síndrome ultrarara identificada el 2010 tenen en comú les dificultats del comportament —dins de l’espectre autista— i del llenguatge.

«Estem molt satisfets d’haver pogut donar resposta a aquesta família, que feia molts anys que esperava tenir una idea clara del que li passava al seu fill. Disposar d’un diagnòstic molecular ferm permet a les famílies connectar i compartir experiències i informació a través de xarxes socials com Facebook o portals especialitzats com RareConnect o Diseasemaps, la qual cosa és de gran valor per a elles», subratllen els investigadors Roser Urreizti, Daniel Grinberg i Susana Balcells.

Diagnòstic genètic per a deu famílies

Aquesta recerca forma part d’un projecte per trobar el gen responsable de la malaltia en nens amb diagnòstic inicial d’Opitz C, que ha aconseguit identificar la causa de la patologia en deu de les onze famílies estudiades. El projecte s’ha finançat en part gràcies a una campanya de micromecenatge a la plataforma Precipita, el programa 300 exomes per elucidar malalties rares, del Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica (CNAG), i els fons de la targeta solidària de CatalunyaCaixa obtinguts amb el suport de l’Associació Síndrome Opitz C.

També han col·laborat en aquesta recerca Sarah Damanti (Universitat de Milà), Raúl Tonda (CNAG), John M. Opitz (Universitat de Utah) i Giovanni Neri (Universitat Catòlica del Sagrat Cor, Itàlia).

Referència de l’article:

R. Urreizti, S. Damanti, C. Esteve, H. Franco-Valls, L. Castilla-Vallmanya, R. Tonda, B. Cormand, L. Vilageliu, J. M. Opitz, G. Neri, D. Grinberg, S. Balcells. «A de novo FOXP1 truncating mutation in a patient originally diagnosed as C syndrome». Scientific Reports, gener de 2018. Doi: 10.1038/s41598-017-19109-9