Category Archives: UB

La revista ‘Pediatrics’ destaca un estudi de la UB sobre la dieta mediterrània i el trastorn de dèficit d’atenció amb hiperactivitat en nens i adolescents

Un estudi que relaciona la dieta mediterrània amb un menor diagnòstic del trastorn de dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) ha estat destacat per la revista Pediatrics com un dels deu millors articles publicats el 2017. L’estudi, que és el primer treball científic que aborda la relació entre la dieta mediterrània i el TDAH en nens i adolescents, està dirigit per María Izquierdo Pulido, professora de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona i membre del CIBER de Fisiopatologia de l’Obesitat i la Nutrició (CIBERobn), i José Ángel Alda, cap de secció al Servei de Psiquiatria de l’Hospital Universitari Sant Joan de Déu de Barcelona.

 

El TDAH, que afecta prop del 3,4 % de nens i adolescents arreu del món, és un dels trastorns psiquiàtrics més comuns en la primera infància i adolescència. Hiperactivitat, impulsivitat i dèficit d’atenció són alguns dels símptomes principals de la patologia, que es pot allargar fins a l’edat adulta.
L’estudi, finançat per l’Institut de Salut Carlos III, es va elaborar amb una mostra total de 120 nens i adolescents (60 d’afectats per TDAH i 60 com a grup de control). Segons el treball destacat ara per la revista Pediatrics, alguns hàbits alimentaris inadequats podrien tenir un paper en el desenvolupament d’aquest trastorn psiquiàtric. Tot i no establir que la dieta mediterrània podria ser un factor de protecció contra el TDAH, el treball subratlla que cal mantenir dietes saludables durant la infància i l’adolescència, així com una vida sana durant l’edat adulta.
També participen en l’article Alejandra Ríos Hernández i Andreu Farran Codina, de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació, i Estrella Ferreira García, de la Facultat de Psicologia de la UB.
Més informació

Una funció pulmonar baixa en adults joves pot augmentar el risc d’aparició d’altres malalties i de mort prematura

En un estudi publicat a la revista Lancet Respiratory Medicine, investigadors de l’Hospital Clínic-IDIBAPS i de la Universitat de Barcelona han demostrat que un 10 % dels adults joves tenen una funció pulmonar baixa, fet que implica que no s’ha desenvolupat bé el pulmó. Aquesta dada ha permès d’identificar un grup de persones en què hi ha un risc més alt tant de mortalitat prematura com d’aparició primerenca d’altres malalties cròniques, com la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), problemes cardiovasculars o diabetis.

Els autors de l’article són el professor del Departament de Medicina Àlvar Agustí, director de l’Institut Clínic Respiratori (ICR) de l’Hospital Clínic, cap del Grup de Recerca d’Inflamació i Reparació en les Malalties Respiratòries de l’IDIBAPS i membre del CIBER de Malalties Respiratòries (CIBERES); Guillaume Noel, investigador del mateix equip; Josep Brugada, professor del Departament de Medicina, cardiòleg de l’Hospital Clínic i cap del Grup de Recerca d’Arrítmies, Resincronització i Imatge Cardíaques de l’IDIBAPS, i Rosa Faner, investigadora del CIBERES a l’IDIBAPS.

La malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) és la principal causa de discapacitat arreu del món. Fins ara es considerava que el gran responsable en el desenvolupament de la malaltia era el tabac. Estudis recents, en què han participat investigadors de l’Hospital Clínic-IDIBAPS-UB, han demostrat que també s’han de tenir en compte factors de desenvolupament pulmonar en els primers anys de vida. «Que hi hagi un desenvolupament anormal dels pulmons en els primers anys de vida pot indicar que altres òrgans del cos tampoc s’han desenvolupat correctament», explica Àlvar Agustí.

Enllaç a la nota

Referència de l’article:
A. Agustí, G. Noel, J. Brugada, R. Faner. «Lung function in early adulthood and health in later life: a transgenerational cohort analysis»Lancet Respiratory Medicine, desembre del 2017. Doi: 10.1016/S2213-2600(17)30434-4

De l’erupció del volcà Timanfaya, a les Canàries, als boscos de coníferes dels Pirineus

El setembre del 1730 es va iniciar una llarga erupció en el volcà canari de Timanfaya que va modificar completament la morfologia de l’illa de Lanzarote. Els canvis atmosfèrics que van provocar fa segles erupcions volcàniques com la del Timanfaya o la del Tambora (Indonèsia) —que va arribar a ocultar la llum solar durant mesos— també van deixar empremta en els boscos centenaris de l’alta muntanya de la península Ibèrica. Així ho constata un article publicat a la revista Science of the Total Environment en el qual participa la professora Emilia Gutiérrez, de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona.

 

El rastre químic dels gasos que van alliberar a l’atmosfera aquestes erupcions volcàniques es pot identificar avui en dia en els boscos més antics de coníferes dels Pirineus, revela l’estudi. En concret, erupcions com les del volcà Timanfaya, a Lanzarote —una de les més poderoses a tot el país per la seva durada fins al 1736 i pel volum de materials expulsats—, i el Tambora —un dels episodis volcànics més grans que hi ha hagut, que va conduir a l’«any sense estiu» el 1816— van desprendre quantitats enormes de ferro que van modificar la composició química dels anells anuals de creixement dels arbres pirinencs. Segons l’article, l’estudi del registre dels anells de creixement dels arbres (dendrocronologia) podria ajudar a conèixer la freqüència i la intensitat dels fenòmens volcànics en l’era moderna.
Estudiar el registre dels canvis atmosfèrics en els anells dels arbres
El nou estudi, dirigit per l’experta Andrea Hevia, investigadora del Centre Tecnològic Forestal i de la Fusta (CETEMAS), a Astúries, ha analitzat els canvis temporals de la composició química en els anells anuals de creixement dels arbres centenaris dels Pirineus, en especial els dels boscos subalpins de pi negre (Pinus uncinata) dels parcs nacionals d’Ordesa i Mont Perdut i d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. En la recerca també participen Julio Camarero (Institut Pirinenc d’Ecologia, IPE-CSIC, Saragossa), Raúl Sánchez Salguero (Universitat Pablo de Olavide, Sevilla) i Allan Buras (Universitat Tècnica de Munic, Alemanya), entre altres experts.
Per primera vegada, aquesta recerca ha permès analitzar els efectes del canvi climàtic sobre els cicles de nutrients en els boscos, i ha confirmat que els boscos pirinencs poden registrar l’empremta química d’episodis a escala global (per exemple, les erupcions volcàniques en llocs remots) i els efectes de les emissions de gasos a l’atmosfera des de la Revolució Industrial.

Tal com explica la professora Emilia Gutiérrez, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB, «la informació registrada per aquests arbres que creixen a altituds superiors als 2.000 metres és representativa dels canvis globals, ja que el seu creixement no està influenciat pels efectes de les activitats humanes locals (tales, indústria)».

Els experts han aplicat una nova metodologia no destructiva que analitza els canvis atmosfèrics en els últims set-cents anys —amb resolució anual i fins i tot estacional— a partir de l’anàlisi dels anells de creixement dels arbres. Entre altres resultats, l’estudi revela un increment del contingut en elements com el fòsfor, el sofre i el clor a partir del 1850, quan s’inicia la Revolució Industrial a Europa. També s’han analitzat dades d’elements químics essencials en el desenvolupament de la fusta, com el calci. «La fixació d’aquests elements en els anells de creixement de la fusta s’ha vist a més afavorida per l’augment de les temperatures a escala global», remarca la investigadora Andrea Hevia.
Els arbres, sentinelles del canvi global al planeta
Segons l’estudi, els arbres que creixen en llocs amb sòls més alcalins (per exemple, gran part del Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut) podrien tenir una capacitat més gran d’esmorteir els fenòmens d’acidificació global, al contrari del que s’ha observat en llocs amb sòls més àcids (per exemple, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici). «L’augment de les emissions de sulfats i nitrats a l’atmosfera pot limitar la fixació a terra i l’absorció per part de l’arbre d’elements essencials com el calci, el magnesi o el manganès, entre d’altres, tots ells essencials per al creixement i desenvolupament dels boscos», detalla Emilia Gutiérrez.

L’estudi dels efectes del canvi climàtic en aquesta regió i de la variació històrica d’elements químics en els arbres pot contribuir significativament a conèixer els efectes potencials que podrien suportar molts dels boscos de coníferes al segle XXI, apunten els autors.

La UB lidera un estudi que fa la reconstrucció més acurada del clima de la península Ibèrica dels darrers 700 anys

La petita edat de gel, el període fred més important de l’hemisferi nord des de finals del segle XIV fins al XIX, es va allargar a la península Ibèrica del 1300 al 1850, segons revela un nou treball publicat a la revista científica Earth Science Reviews i liderat per Marc Oliva, investigador Ramón y Cajal del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona. Els resultats, que han permès de reconstruir el clima de la península Ibèrica des de l’any 1300 fins a l’actualitat, posen de manifest l’accentuada variabilitat climàtica durant aquest període i evidencien l’alternança de fases fredes i càlides.

La recerca presenta la síntesi més acurada realitzada fins ara de l’evolució del clima peninsular els darrers 700 anys per contextualitzar aquest període fred i la seva evolució posterior, i es basa en l’anàlisi de diverses fons històriques i registres naturals (comportament de les glaceres, sediments dels llacs, anells dels arbres, etc.).

En l’estudi també han participat els investigadors de la UB Mariano Barriendos, del Departament d’Història Moderna, i Antonio Gómez Ortiz, del Departament de Geografia, així com experts del Servei Meteorològic de Catalunya, l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (ICTJA-CSIC), l’Institut Pirenaic d’Ecologia (IPE-CSIC), la Universitat d’Oviedo, el Museu Nacional de Ciències Naturals, la Universitat de Saragossa, la Universitat de Lisboa, la Universitat de Santiago de Compostel·la, la Universitat de Granada, la Universitat de Valladolid i l’Institut d’Història del CSIC.

El període fred més prolongat dels darrers 10.000 anys

Els resultats de l’estudi han permès descriure l’evolució climàtica peninsular del període conegut com la petita edat de gel, «que és el període fred més prolongat i intens dels darrers 10.000 anys», explica l’investigador Marc Oliva. Els investigadors s’han centrat en l’estudi de les zones de muntanya, les àrees menys afectades per l’activitat humana, i han recopilat i integrat totes les evidències que hi havia sobre el clima dels darrers 700 anys a la península Ibèrica.

Si bé la intensitat del fred i les seves implicacions eren conegudes en altres regions del continent europeu, no se’n coneixia la translació al conjunt de la península Ibèrica ni com havia afectat els ecosistemes naturals. «Una de les novetats principals de l’estudi és demostrar l’elevada variabilitat del clima durant aquesta fase freda amb una major recurrència d’esdeveniments climàtics extrems (onades de fred, nevades, sequeres, inundacions, etc.). Se sabia que era un període més fred que l’actual, però no sabíem que havia tingut tanta variabilitat ni amb tants episodis extrems que tenien repercussions decisives en la vida diària de les societats de l’època», destaca l’investigador.

Episodis d’inundacions extremes com els registrats al llevant peninsular el novembre del 1617 o a la façana atlàntica el gener del 1626 van implicar la pèrdua de collites, la destrucció de camins i ponts, així com greus danys a l’economia. Les recurrents onades de fred comportaven un augment de la mortalitat i fins i tot van determinar canvis en la dieta diària en les societats del nord-oest peninsular. A més, les baixes temperatures sovint anaven acompanyades de nevades que van desencadenar allaus catastròfiques, com la gran nevada del 1888 a Astúries.

Aquest impacte es pot apreciar especialment a través de la gran quantitat de fons documentals d’on s’ha estret la informació climàtica, com per exemple documentació administrativa municipal, dietaris, cròniques, llibres de memòries, expedients d’obres públiques, plànols i mapes o informes de danys per risc climàtic.

 

Augment tèrmic d’1 °C per causes naturals

L’estudi també ha permès quantificar l’escalfament climàtic i avaluar-ne la magnitud durant els darrers 700 anys. Segons els investigadors, l’augment de temperatura experimentat d’ençà de l’inici de la Revolució Industrial és d’aproximadament 1 °C, el mateix augment que hi va haver per causes naturals des de la fase més freda de la petita edat de gel (1675) fins als episodis finals, que coincideixen amb l’inici de l’activitat industrial humana.

«L’augment tèrmic des de l’inici de l’activitat industrial (1850-2017) és d’aproximadament 1 °C , un augment similar al registrat des de les fases més fredes de la petita edat de gel, al voltant del 1675, fins a l’inici de l’era industrial. En aquest cas, però, l’augment es va produir de manera natural, sense ingerència antròpica, per una sèrie de factors relacionats amb l’activitat solar, erupcions volcàniques, etc.», subratlla Oliva.

Aquests resultats, segons assenyalen els autors, conviden a ser curosos a l’hora de relacionar de manera reduccionista qualsevol fenomen vinculat a la variabilitat climàtica amb el concepte de canvi climàtic. «El clima respon a moltes variables, de les quals no es coneix prou bé quin comportament tenen, i el grau d’incertesa científica es menysté», remarca l’investigador, i ho exemplifica amb la fusió accelerada de les glaceres dels Pirineus: «Els registres naturals ens diuen que les glaceres als Pirineus són un fenomen anòmal en els darrers 10.000 anys, que només n’hi havia hagut en fases molt puntuals. Ha estat més habitual veure uns Pirineus sense gel a l’estiu que no pas que conservin gel de manera permanent. I això ha passat durant mil·lennis en què no hi havia afectació humana sobre el clima. Per tant, la desaparició de les glaceres del Pirineu estaria lligada a l’escalfament natural del final de la petita edat de gel, que al mateix temps estaria potenciat per l’escalfament degut als gasos d’efecte hivernacle lligats a l’activitat humana», conclou.

«Només entenent millor quina és la resposta dels ecosistemes en el passat podem anticipar què pot passar en el futur», acaba Marc Oliva.

 

Referència de l’article

Oliva; M.; Ruiz-Fernández, J.; Barriendos, M.; Benito, G.; Cuadrat, J. M.; García-Ruiz, J. M.; Giralt, S.; Gómez-Ortiz; A.; Hernández, A.; López-Costas, O.; López-Moreno, J. I.; López-Sáez, J. A.; Martínez-Cortizas, A.; Moreno, A.; Prohom, M.; Saz, M. A.; Serrano, E.; Tejedor, E., Trigo, R., Valero-Garcés, B. i Vicente-Serrano, S. (2018). «The little ice age in Iberian mountains», Earth Science Reviews, 177: 175-208.

Entrevista a Anna Maria Villalonga: «Soc pedroliana però no soc tan ràpida com ell»

Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959), escriptora, crítica de cinema i professora de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, ha estat nomenada comissària de l’Any Pedrolo. Sota la coordinació de la Institució de les Lletres Catalanes i amb el suport de la Fundació-Espai Pedrolo, Villalonga conduirà els actes i les activitats que retran homenatge a la figura de l’escriptor segarrenc durant l’any 2018.

Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, la Segarra, 1918 – Barcelona, 1990) és molt més que la seva obra Mecanoscrit del segon origen. L’autor de la Segarra, considerat el més prolífic de les lletres catalanes, va deixar més de cent vint obres de diversos gèneres, registres i temàtiques, algunes de les quals s’han traduït a més de vint idiomes. No obstant això, i tot i haver estat guardonat amb diversos premis literaris —com el Premi Sant Jordi de novel·la, l’any 1962, per Balanç fins a la matinada—, Pedrolo no va ser mai prou reconegut, segons asseguren alguns estudiosos de la seva obra. Coincidint amb el centenari del seu naixement, la Generalitat de Catalunya ha declarat el 2018 com a Any Pedrolo. L’objectiu d’aquesta commemoració és impulsar el reconeixement total d’una de les figures cabdals de la literatura catalana dels darrers temps.

Anna Maria Villalonga és autora de dues novel·les del gènere negre —La dona de gris (2014) i El somriure de Darwin (2017), de l’editorial Llibres del Delicte—, així com de l’assaig Les veus del crim (2013), de l’editorial Alrevés, i de dos reculls de literatura criminal femenina: Elles també maten (2014) i Noves dames del crim (2015), publicades també per Llibres del Delicte. Aquest any, com a novetat editorial, acaba de publicar el recull Contes per a les nits de lluna plena, de l’editorial Apostroph. A la vegada, també és impulsora i autora activa de tres blogs: El racó de l’Anna, dedicat a la crítica cinematogràfica, el Fil d’Ariadna II i A l’ombra del crim, dedicat específicament a la novel·la negra. A més de ser professora a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, Villalonga participa en el projecte EnVeuAlta, una empresa de lectura en veu alta, condueix un club de lectura i col·labora en diverses taules rodones i projectes relacionats amb el món de la novel·la negra, per exemple el projecte Dones i novel·la criminal a Espanya, amb finançament del Ministeri d’Economia i Competitivitat.

Recentment ha participat en el II Festival de Literatura de Terror «Torrebesses tremola», on va passar una nit tancada al castell de Torrebesses (Lleida), juntament amb tres escriptors, amb la finalitat d’inspirar-se per a la creació d’un relat de terror.

Arribats a l’entrada del 2018, com es presenta l’Any Pedrolo?

L’Any Pedrolo té com a objectiu ampliar el coneixement de l’obra de Manuel de Pedrolo i reconèixer el seu llegat en la cultura catalana, ja que, sovint, la seva figura s’ha vist eclipsada pel Mecanoscrit del segon origen i cal pensar que Pedrolo va escriure una gran quantitat d’obres i va tocar molts gèneres diferents. L’Any Pedrolo vol ser un any per a tots els Països Catalans: des de l’organització creiem que és molt important posar en relleu l’eix mateix del pensament de l’escriptor, que creia fermament en la unitat dels territoris de llengua catalana.

Quines activitats recull el programa?

El programa de l’Any Pedrolo se centra en tres eixos principals: els festivals literaris, com el Tiana Negra o el BCNegra, entre d’altres; dos congressos sobre la figura de Manuel de Pedrolo a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Autònoma de Barcelona, i les publicacions d’algunes obres de l’escriptor per part de diverses editorials. A més, s’ha organitzat una exposició itinerant des de la Fundació-Espai Pedrolo, en la qual es mostrarà un recorregut divulgatiu i entenedor fidel a l’obra de Pedrolo, que es podrà veure al llarg de l’any en diverses localitzacions arreu dels Països Catalans.

L’Any Pedrolo també comprendrà actes i activitats de caràcter divers: clubs de lectura, lectures compartides, conferències, taules rodones, organització de premis literaris, rutes literàries, etc. En breu disposarem de la pàgina web dedicada a l’Any on hi haurà reflectits tots els actes.

Enguany es reeditaran i publicaran diverses obres de Manuel de Pedrolo…

La reedició de novel·les de Pedrolo va començar el 2016, quan editorials com Sembra Llibres, Orciny Press o Tigre de Paper van iniciar una tasca de recuperació del llegat pedrolià. Enguany es preveu la publicació de més d’una desena d’obres de l’escriptor.

Un exemple d’aquestes publicacions el va presentar al novembre l’editorial Comanegra, que ha reeditat el conte El principi de tot, il·lustrat per Pep Boatella, així com el primer volum de la tetralogia de La terra prohibida, que inclou les obres Les portes del passat La paraula dels botxins, publicades el 1977 per l’editorial Laie i mai més reeditades.

També s’editaran treballs sobre l’obra i la figura de Manuel de Pedrolo com ara biografies, converses de Pedrolo, o els informes de lectura que feia el mateix autor per a editorials per tal d’aconsellar sobre la traducció o la publicació de llibres. Aquests informes, a més de donar la visió de Pedrolo sobre tot el que llegia, també transmeten com n’estava de documentat i fins a quin punt coneixia tot el que es publicava a Europa. Entre línies, també es pot percebre com difonia diversos aspectes de teoria literària i de la seva manera de pensar en general.

Com a novetat, enguany s’editarà una obra inèdita de l’autor dedicada a la seva filla, Adelais, mai publicada fins ara.

Quins objectius planteja aquest homenatge de 365 dies?

És important ampliar la visió que es té de Pedrolo més enllà del Mecanoscrit del segon origen i Joc brut, dues de les obres més conegudes de l’autor, ja que sovint han eclipsat la seva imatge i no han permès la difusió de la seva amplíssima obra. A més, cal que aquesta tasca es presenti amb un suport 2.0, adaptat a les tecnologies que configuren els canals d’informació actuals. Per aquest motiu, volem crear uns recursos web i de xarxes socials específics per a l’Any Pedrolo.

Pedrolo és una figura que desperta passions. Hi ha molta gent pedroliana, tant per la seva literatura com pel mateix sentiment d’injustícia que provoca el tracte que va rebre la seva figura. Pedrolo era molt bona persona, un home insubornable, d’idees fermes i sempre fidel a allò en què creia, i això el converteix en una figura molt respectada.

Tenint en compte la ideologia que acompanya la figura de Pedrolo, es podrien crear sinergies entre literatura i política?

En el moment polític que estem vivint és molt fàcil aprofitar la vigència de Pedrolo per fer-ne un enfocament polític; però seria desitjable no centrar-nos només en aquest aspecte, ja que podria eclipsar la seva magnitud literària. Durant l’Any, el que s’ha de promoure és la literatura de Pedrolo: cal fer èmfasi en la composició retòrica, literària dels textos, en el conreu de tots els gèneres, en l’originalitat i la fecunditat absoluta de la seva obra.

Pedrolo va escriure teatre existencialista, poesia visual, més de setanta novel·les, relats, articles, etc. Era un gran personatge amb l’obra més prolífica de tota la història de la literatura catalana —si exceptuem potser Ramon Llull—, i això fa que el repte principal de l’Any sigui aconseguir que la gent llegeixi altres coses d’ell.

Podríem afirmar que Manuel de Pedrolo era un escriptor de novel·la negra?

Pedrolo té cinc o sis novel·les canòniques des del punt de vista del gènere negre. Després, hi ha moltes novel·les seves que no són pròpiament negres però utilitzen molts recursos del gènere. Ell era un gran lector i, com a tal, estava convençut que els recursos o les convencions que ofereix el gènere policíac li permetien de dir coses que amb altres gèneres no podia dir. Moltes de les seves novel·les tenen característiques properes al gènere negre: pels recursos que fan servir o perquè els esdeveniments que hi passen estan lligats a un delicte.

Manuel de Pedrolo va escriure molt i en molts altres gèneres. De fet, anava molt ràpid, i malgrat aquesta rapidesa, algunes de les seves obres són exquisides. Un exemple d’això és Pas de ratlla, que Navona traduirà al castellà l’any vinent, i que Pedrolo va escriure entre el dia de Nadal del 1958 i el dia de Reis del 1959, és a dir, en tan sols tretze dies.

Pedrolo, a més de produir moltes obres, donava molta importància a la publicació normalitzada en llengua catalana. Deia que si volem normalitzar la lectura hi ha d’haver de tot perquè qualsevol lector ho pugui llegir en la seva pròpia llengua, i col·locava al bell mig del discurs literari els gèneres populars.

Anna Maria Villalonga és una escriptora pedroliana?

Soc pedroliana però no soc tan ràpida com ell. És a dir, m’agrada escriure, i molt, però soc molt meticulosa a l’hora d’escriure i presentar un text, ja que me’l miro i me’l repasso moltes vegades fins que n’estic convençuda.

Pere Bosch Gimpera i Josep Maria de Sagarra es tornen a examinar a la UB

Els exàmens testimonien un moment clau en el recorregut acadèmic de l’alumne universitari: el moment de retre comptes, «l’hora de la veritat», en què la institució avalua el grau d’assoliment dels objectius que fan l’estudiant mereixedor de la desitjada titulació a la qual ha dedicat (o no) els seus esforços al llarg dels estudis. L’Arxiu Històricde la UB recupera ara del seu fons documental una mostra representativa d’exàmens que repassen cent anys d’història de la Universitat en l’exposició virtual «L’hora de la veritat. Els exàmens a la Universitat de Barcelona. 1840-1940». Entre els exàmens que s’hi recullen, n’hi ha d’exalumnes tan il·lustres com Pere Bosch Gimpera o Josep Maria de Sagarra. Una documentació inèdita que veu la llum per primera vegada.

La mostra convida el visitant a resseguir el recorregut traçat dècada per dècada dels vint-i-cinc exàmens seleccionats i digitalitzats per consultar-los en línia, on trobarà tot de detalls sorprenents i que el connectaran amb altres temps de la Universitat de Barcelona. Hi ha exàmens de diferents titulacions, i les matèries tractades abasten ensenyaments diversos, com ara Medicina, Dret, Farmàcia, Química, Magisteri, Història, Filologia o Matemàtiques. Els tipus d’exercici també són diversos, principalment n’hi ha de desenvolupament d’un tema, però també hi ha traduccions i resolució de problemes d’aritmètica, entre d’altres.

Pere Bosch Gimpera o Josep Maria de Sagarra, entre els examinats

El 21 d’octubre de 1910, un jove Pere Bosch Gimpera de dinou anys s’examinava a les aules de la UB per obtenir el títol de Llicenciatura en Dret, estudis que va compaginar amb els de Filosofia i Lletres. Anys més tard, es convertiria en un eminent prehistoriador i arqueòleg, i durant els convulsos anys de la Segona República i la Guerra Civil va arribar a ocupar el càrrec de rector de la UB, a més de ser conseller de Justícia amb el president Lluís Companys i referent de l’exili catalanista.

També en Dret es va llicenciar a la UB l’escriptor Josep Maria de Sagarra i Castellarnau. Corria l’octubre del 1916 i tenia vint-i-dos anys. Un temps després abandonaria el Dret per dedicar-se de ple a la literatura i consagrar-se com una de les figures més destacades de les lletres catalanes. Un autor que va conrear la poesia, la novel·la, el teatre i l’assaig, a més del periodisme i la traducció.

Altres personalitats rellevants que van cursar estudis a la UB, i de les quals es mostren ara els exàmens, són Francisco Javier Llorens Barba (que es va examinar el 1843), fundador de l’Escola de Filosofia de Barcelona i deixeble de Ramon Martí d’Eixalà; Ramon Avellana Pujol (1846), director de la Secció de Ciències Fisicomatemàtiques de la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona; Lluís Barraquer Roviralta (1874), eminent neuròleg oncle de l’oftalmòleg Ignasi Barraquer i Barraquer, i Àngels Ferrer Sensat (1926), zoòloga filla de la pedagoga Rosa Sensat.

A més dels exàmens, la mostra també ens permet d’indagar en l’expedient acadèmic de cadascun dels alumnes. Així, cada examen incorpora una fitxa que reconstrueix la història acadèmica de l’estudiant a la UB i ajuda a contextualitzar el mateix examen, així com un enllaç al seu expedient acadèmic complet (que també es pot consultar en línia), on es pot fer una exploració més extensa de la documentació d’aquest estudiant.

Mitjançant aquesta exposició, es vol apropar a la comunitat universitària, i la ciutadania en general, l’extens i valuós fons documental que es conserva a la Universitat de Barcelona.

Enllaç a les exposicions anteriors de l’Arxiu Històric de la UB

Un congrés internacional fa una reflexió humanística del Maig del 68 i les seves conseqüències

Del dimecres 17 al divendres 19 de gener, ponents de nombrosos centres acadèmics d’Europa (Itàlia, França, Espanya, Alemanya i Rússia) i d’Amèrica del Nord (EUA i Mèxic) reflexionaran des d’un punt de vista humanístic sobre el Maig del 68 francès, el seu correlat als Estats Units i les repercussions que va tenir a escala internacional. «Què va ser el 1968? Una lectura 50 anys després» és el títol del congrés internacional que aplegarà aquests experts i que han organitzat l’Ateneu Universitari Sant Pacià (AUSP) i la Universitat de Barcelona (UB), amb la col·laboració del Pontifici Comitè de Ciència Històrica (PCSS) del Vaticà.

Les jornades, que es desenvoluparan a l’Aula Magna de l’AUSP i al Paranimf de la Universitat, s’inauguraran el dimecres 17, a les 11 h, al Paranimf de la UB, amb un acte presidit pel rector Joan Elias i en el qual intervindran el president del Pontifici Comitè de Ciència Històrica, Bernard Ardura; el rector de l’AUSP, Armand Puig, i el professor de la Universitat de Pàdua Ugo Baldini, que pronunciarà la conferència inaugural.

Les jornades s’estructuraran en tres blocs. El primer es dedicarà a l’anàlisi històrica dels fets, per regions geogràfiques: París, Frankfurt-Berlín, la violenta repressió de l’Exèrcit a Mèxic i Barcelona, i la sorpresa que va suposar a Moscou. El segon estudiarà algunes idees que van confluir en aquesta revolució del 68: el marxisme heterodox, el marxisme gramscià, Freud i Nietzsche amb els seus epígons, i els moviments feministes. I el tercer bloc consistirà en la descripció de les influències més significatives en la vida eclesial, teològica, política, educativa, artística i literària.

«Aquesta revolució suposa la liquidació d’una manera d’entendre la vida com potser no s’havia vist mai abans», assegura el professor de la Universitat de Navarra i membre del PCSS Josep Ignasi Saranyana. «És obvi que el Maig del 68 s’inscriu amb lletres majúscules en el cicle revolucionari dels temps moderns. No va ser una revolució tan violenta com la francesa ni com la russa, però ha estat l’única, fins ara, protagonitzada per les classes burgeses del primer món», reflexiona Saranyana sobre uns fets liderats per joves universitaris. «Alguns experts en l’anàlisi històrica consideren que aquesta revolució té molta més profunditat que les anteriors, ja que comporta la liquidació d’una manera d’entendre la vida com potser no s’havia vist des de l’enderroc de l’ordre antic», prossegueix l’acadèmic.

Els fets del 1968 s’inscriuen en el cicle revolucionari dels temps moderns. Primer va ser la Revolució Francesa del 1789, seguida de les revolucions del 1830, el 1848 i el 1870, fins a la Revolució Russa del 1917. Del 1789 al 1968, les revoltes, tot i ser inspirades pels intel·lectuals, havien comportat aldarulls i avalots populars, certament violents, amb la complicitat dels comandaments militars inferiors. Els fets del 68 van ser d’una altra mena: van afectar sobretot el món universitari i burgès, amb una participació proletària minsa. Va tenir molta més fondària que les anteriors —potser exceptuant la Revolució Francesa del 1789—, perquè va suposar un canvi extraordinari en la manera d’entendre la vida, com no s’havia vist des de l’ensulsiada de l’antic règim.

Els ponents d’aquest congrés no només es limitaran a analitzar les influències filosòfiques i teològiques que van arrelar després de l’esclat del 68, sinó que també miraran d’establir les conseqüències d’aquesta revolta en els nous usos i hàbits de vida emergits en les últimes dècades que ja comencen a ser detectats i assenyalats per la historiografia, la sociologia i altres ciències.

Entre els ponents que participaran en aquesta trobada internacional destaquen, a més d’Ugo Baldini, Josep Ramoneda, Christian Sorrel, Jordi Porta, Karl-Siegbert Rehberg, Renate Marsiske, Evgenia Tokareva, Philippe Chenaux, Francesc Torralba, Ramon Alcoberro, Martín F. Echavarría, Luis Romera, Francisca Pérez Madrid, Agostino Giovagnoli, Anna Pagès Santacana, Daniel Giralt-Miracle, Javier de Navascués, Peio Sánchez, Gianni La Bella i Josep Ignasi Saranyana.

La Universitat de Barcelona acull unes jornades internacionals sobre els nacionalismes a Europa i Austràlia

Del 17 al 19 de gener l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona acollirà el congrés internacional «Nationalism old and new: Europe, Australia and their others», organitzat pel Centre d’Estudis Australians i Transnacionals (CEATS) de la Universitat de Barcelona i l’Associació Europea d’Estudis d’Austràlia (EASA). El congrés tractarà sobre els nacionalismes i els populismes identitaris en el marc Europa-Austràlia, i se centrarà en concret en les polítiques d’immigració, dels refugiats i de les minories nacionals.

Al llarg de les jornades, un nodrit grup d’experts abordaran qüestions com ara quins són els vincles estructurals entre les polítiques d’Europa i Austràlia respecte a les migracions, els refugiats i els demandants d’asil, o el rol que poden tenir els estudis australians des de la perspectiva d’Europa per promoure una comprensió de la política en matèria de tolerància i/o exclusió.

El congrés començarà el dimecres 17 de gener a les 9 h amb l’acte d’inauguració, que serà a càrrec del rector de la Universitat de Barcelona, Joan Elias, i de representants de l’ambaixada d’Austràlia i de Casa Àsia, entre altres membres col·laboradors, a l’Aula Magna de l’Edifici Històric.

Entre les diverses conferències, cal destacar un col·loqui que protagonitzaran dues ponents de la Universitat Catòlica Australiana sobre les polítiques amb comunitats indígenes i els paradigmes educatius: Kristina Everett enfocarà la seva intervenció des de la perspectiva no aborigen, mentre que Nerida Blair defensarà la perspectiva aborigen. També participaran en el congrés altres experts com Shirley Steinberg, de la Universitat de Calgary (Canadà), pedagoga compromesa amb els drets humans; Baden Offord i Suvendrini Perera, procedents de la Universitat de Curtin (Austràlia), coneguts internacionalment en matèria de drets humans; Tabish Khair, de la Universitat de Leeds (Anglaterra), expert en xenofòbia a Europa, i Dolores Herrero, de la Universitat de Saragossa (Espanya), experta en literatura postcolonial.

En el marc del congrés, es podrà veure a la galeria del Paranimf l’exposició «Nationalism old and new: Europe, Australia and their others», en la qual diversos artistes internacionals exposaran una sèrie d’escultures i un muntatge audiovisual amb la temàtica del nacionalisme com a font d’inspiració artística.

El programa del congrés també inclou un concert del cantant i compositor Neil Murray el dimecres 17 de gener a les 20 h a l’Aula Magna i, l’endemà, a la mateixa ubicació, es faran diverses presentacions de llibres d’autors com Paul Arthur, Helen Gilbert o Iva Polak.

L’Associació Europea d’Estudis d’Austràlia organitza aquest congrés internacional biennal sobre temàtiques diverses a l’entorn de la història, la cultura o les polítiques d’Austràlia. Algunes de les edicions anteriors han estat dedicades a l’aprofundiment sobre els canvis paisatgístics a Austràlia, el manteniment de la nació o les polítiques frontereres. Les trobades han tingut lloc en diverses ciutats europees com Lieja (Bèlgica), Bordeus (França) o Copenhaguen (Dinamarca), entre d’altres.

Estudi sobre l’impacte econòmic de les ineficiències del sistema d’execució de sentències judicials

La Cambra de Comerç de Barcelona i el Grup de Recerca AQR-Lab de la Universitat de Barcelona han analitzat per primera vegada l’impacte econòmic de les ineficiències que té l’actual sistema d’execució de sentències judicials al nostre país i, a partir d’una comparativa de països, fan propostes de millora.

Tot i l’àmplia bibliografia existent que analitza l’eficiència del sistema judicial, aquesta se centra únicament en l’anàlisi del sistema judicial fins al moment en què es dicta la sentència i aquesta és ferma, però la majoria de vegades aquí no finalitza el procés a través del qual les parts en litigi resolen els conflictes. En concret, el llarg període fins a l’execució efectiva de la sentència genera un risc i uns costos addicionals que poden ser molt importants per a les empreses o particulars afectats. Aquesta distorsió, no analitzada de manera rigorosa en la bibliografia, suposa un fre important a l’activitat econòmica.

Un país amb un sistema judicial ineficient tindrà un nivell d’inversió menor, així com unes dimensions empresarials també menors i un menor progrés tecnològic, atès que es produirà menys inversió en R+D+i. A més, una manca de protecció dels drets de propietat en un context d’inseguretat jurídica encara desincentiva més aquesta inversió. Per últim, un funcionament ineficient del sistema es pot traduir en un encariment dels crèdits comercials i financers a causa de la major incertesa i els llargs períodes de cobrament.

Entre els resultats principals obtinguts en la recerca destaca el fet que una millora en l’eficiència del sistema d’execucions generaria uns efectes econòmics notables que anirien des d’un increment mínim del PIB de quasi 74 milions d’euros i una creació o manteniment de 1.110 llocs de treball (en el cas de millora reduïda), fins a un increment màxim de quasi 303 milions d’euros del PIB i una creació o manteniment de 4.573 llocs de treball (en el cas de millora elevada). Globalment, s’ha estimat que per cada milió d’euros que es poguessin recuperar, es facturarien a Catalunya 687.248 euros més, el PIB s’incrementaria en gairebé 350.000 euros, es generarien 133.006 euros més de rendes fiscals i es contribuiria a crear o mantenir cinc llocs de treball a temps complet.

L’estudi apunta que la millora de l’eficiència en el sistema d’execucions a Catalunya es pot fonamentar en la reforma dels procediments d’execució per tal d’agilitzar-los i definir la figura de l’agent d’execucions i assignar-hi funcions concretes àmplies, o fins i tot exclusives, per desenvolupar el procés.

La descoberta de Barcelona a través del seu paviment, en un seminari internacional sobre l’espai públic

Del 15 al 17 de gener, a la Biblioteca del Bon Pastor (c. de l’Estadella, 64, Barcelona), tindrà lloc el seminari «Espai públic: reptes i oportunitats», organitzat pel Centre de Recerca POLIS de la Facultat de Belles Arts, que dirigeix el professor Antoni Remesar. En el marc del seminari, el dilluns 15, a les 18.30 h, es presentarà el llibre Barcelona a ras de suelo (Edicions de la UB, 2017), de Danae Esparza, un estudi molt complet sobre l’evolució del paviment urbà i el seu impacte en el paisatge, que aporta novetats historiogràfiques rellevants i tracta la problemàtica de la sostenibilitat mediambiental.

Diversos especialistes internacionals, representants de l’Administració local de Barcelona i de l’Associació de Veïns i Veïnes del Bon Pastor participaran en aquest seminari, que vol remarcar la importància de l’espai públic en la construcció democràtica i participativa de la ciutadania. Les jornades s’han organitzat a partir de tres eixos: l’anàlisi del valor de servei de l’espai públic, l’anàlisi de la importància del disseny del pla del sòl i les visites a determinats espais de la ciutat per particularitzar els punts anteriors.

Dins el programa d’activitats, el dilluns 15 de gener, a les 18.30 h, es presentarà el llibre Barcelona a ras de suelo, de Danae Esparza. Participaran en la presentació la directora del Departament d’Arts i Conservació-Restauració de la Facultat de Belles Arts, Rosa Vives; el director d’Elements Urbans i de Paisatge de l’empresa Escofet Enric Pericas; l’arquitecte Jordi Henrich; els professors de la Universitat de Lisboa João Pedro Costa i Cristina Cavaco; el professor emèrit de la Facultat de Geografia i Història Horacio Capel, i l’autora. Posteriorment tindrà lloc un debat amb els assistents.

El volum, profusament il·lustrat, analitza el paviment de Barcelona, sobre el qual s’ha escrit un bon nombre de tractats tècnics, però que ha estat molt poc estudiat en l’àmbit acadèmic, tot i que és un element fonamental en la construcció de l’espai públic i que sovint constitueix una expressió d’orgull ciutadà.

Barcelona a ras de suelo s’obre amb una síntesi històrica del procés de pavimentació de les ciutats, en la qual s’assenyalen els moments crucials d’aquesta operació tant des del punt de vista de la salubritat i dels aspectes tècnics i constructius, com pel que fa a la funció estètica. Els capítols següents se centren en la ciutat de Barcelona, en el període que va des de mitjan segle XIX fins als darrers ajuntaments democràtics. S’hi estudien els materials (del talòs de fusta al panot; del macadam al ciment pòrtland, impulsor d’una indústria a l’àrea de Barcelona i posteriorment responsable de la introducció de nous mètodes constructius i de nous paviments) i les formes (disposició, disseny, composició i gestió) que van determinar la concreció del sòl pavimentat. Aquesta part constitueix una veritable història de Barcelona vista des d’una altra perspectiva, arran de terra, i combina documentació sobre factors tècnics, de gestió urbana (ordenances), de criteris compositius (projecte urbà) i, fins i tot, ambientals (explotació de les pedreres de Montjuïc o nous materials més sostenibles).

A banda de tractar els aspectes directament vinculats al paviment, aquests capítols evidencien una cultura del disseny urbà que s’ha transmès de generació en generació entre els arquitectes municipals: des de Francesc Daniel Molina i Casamajó fins a Ildefons Cerdà, que tanta importància va donar a la pavimentació de les «vies», estructura vertebradora de la nova ciutat de la mobilitat. L’autora assenyala que el salt qualitatiu en la pavimentació de Barcelona té molt a veure amb les operacions de la Comissió de l’Eixample, encarregada del desenvolupament del Pla Cerdà de reforma i eixample de Barcelona, i en gran mesura responsable de la implantació del panot com a element bàsic, repetitiu i extens en la pavimentació de la ciutat. El llibre aporta una novetat historiogràfica mundial: la primera pavimentació en “calçada portuguesa” que es va realitzar fora de les fronteres de Portugal, es va fer a Barcelona.

Barcelona a ras de suelo forma part de la col·lecció Comunicació Activa, que aplega llibres sobre la cultura de la comunicació, la imatge i la ciutat, en el sentit més ampli de l’expressió, orientada a incitar les pràctiques professionals, el debat i la reflexió. D’entre els seus títols, destaquem: La imagen de la ciudad, de Pedro Brandȃo; Puntos de encuentro en la iconosfera, d’Antoni Mercader i Rafael Suárez, Public Space and Memory a cura de Núria Ricart  i The Art of Urban Design in Urban Regeneration, a cura d’Antoni Remesar.

Danae Esparza (Barcelona, 1982), doctora en Espai Públic i Regeneració Urbana per la Universitat de Barcelona, és investigadora del Polis Research Centre de la UB i del grup Elisava Research. Ha publicat diversos articles sobre l’impacte de la pavimentació urbana en la imatge de les ciutats, especialment de Barcelona i Lisboa. Actualment és professora de l’escola Elisava.