Quatre graduats de l’ESCAC, guardonats als Premis Gaudí

El diumenge 28 de gener es van lliurar a Barcelona els X Premis Gaudí a les millors produccions cinematogràfiques catalanes de l’any passat. Enguany, aquests guardons que atorga l’Acadèmia del Cinema Català han reconegut el treball de quatre professionals formats a les aules de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), adscrita a la Universitat de Barcelona. Amb aquestes distincions, els graduats de l’ESCAC sumen ja un total de trenta-tres premis Gaudí al llarg d’aquestes deu edicions.

L’exalumna de l’ESCAC Anna Pfaff va guanyar el Gaudí al millor muntatge per Estiu 1993. La primer pel·lícula de Carla Simón va ser la gran triomfadora de la nit. Es va endur tres guardons importants: millor film, millor direcció i millor guió, juntament amb el de millor actriu secundària per a Bruna Cusí. La cita següent serà els Premis Goya, que es lliuraran el 3 de febrer, i on Pfaff, juntament amb Dídac Palou, repeteixen nominació per la seva tasca al film de Simón. En total, la pel·lícula acapara vuit nominacions en aquest certamen.

També triomfal va ser el pas de l’exalumna Laura Ferrés pels Gaudí, en què va obtenir el premi al millor curtmetratge per Los desheredados. La jove directora (que també signa el guió del film) ja va guanyar el maig passat el Premi Descoberta en la Setmana de la Crítica del Festival de Cinema de Canes. Ara, el recorregut de Los desheredados continua a Madrid, on està nominat als Goya en la categoria de millor curtmetratge documental.

Per últim, els graduats Kike Maíllo i Toni Carrizosa (que també és professor de l’Escola) van pujar a l’escenari dels Gaudí a recollir el premi especial del públic per la pel·lícula La llamada, de la qual són productors. Els vots de més de 10.000 espectadors van coronar el film amb aquest guardó acabat d’estrenar. Escrit i dirigit pels debutants Javier Ambrossi i Javier Calvo, La llamada adapta el popular musical de teatre del mateix títol, que en poc temps s’ha convertit en tot un fenomen: si feia una setmana aconseguia el premi Feroz a la millor comèdia, ara opta a cinc premis Goya.

Sis exalumnes de l’Escola, entre els nominats

A banda dels guardonats, l’ESCAC també ha tingut una representació destacada entre els nominats en aquesta desena edició dels Premis Gaudí: l’exalumna i actual professora de l’Escola Roser Aguilar optava al premi de millor pel·lícula per Brava; el film Sasha, escrit i dirigit per Fèlix Colomer i produït per ESCAC Films, hi competia en la categoria de millor pel·lícula documental; Ariadna Ribas estava nominada al millor muntatge per Júlia ist, i Lluís Rivera, als millors efectes especials per Proyecto Lázaro. Finalment, en la categoria de millor curtmetratge, optaven al Gaudí dos treballs sorgits del planter de l’ESCAC: Cunetas, del graduat Pau Teixidor, i La inútil, de la també exalumna Belén Funes.

Tots aquests premis i nominacions als premis Gaudí i Goya són una mostra més de l’excel·lència de l’ESCAC en la formació dels nous talents de la indústria cinematogràfica: cineastes i tècnics de primer nivell que augmenten el prestigi i la qualitat artística del cinema català i espanyol.

«LitCat a l’atac!»: els estudiants de batxillerat s’aproximen a la literatura catalana

El divendres 26 de gener, la Facultat de Filologia va organitzar la I Jornada de Literatura Catalana i Batxillerat: «LitCat a l’atac!». Més d’un centenar d’alumnes de batxillerat van participar en les diverses conferències i activitats realitzades entre l’aula capella i diversos espais de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona.

La jornada va sorgir a iniciativa del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, del Departament d’Ensenyament i de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UB amb l’objectiu d’acostar els estudiants de batxillerat al grau de Filologia Catalana a través d’activitats poètiques i literàries, i del coneixement d’experiències d’antics estudiants, professionals i autors rellevants de la història de la literatura catalana.

L’acte va començar amb una presentació a càrrec del degà de la Facultat, Javier Velaza; Rosa Artigal, directora general d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat del Departament d’Ensenyament; Xavier Vila, director del Departament  de Filologia Catalana i Lingüística General; i Carme Panchón de l’Institut de Ciències de l’Educació, seguida de la conferència «Gaudir de la literatura catalana», a càrrec de Vicenç Llorca, tècnic del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

A les 10 h, es va distribuir els alumnes en grups reduïts i es va començar una ruta literària per la Facultat de Filologia, en la qual estudiants, exalumnes i professors van anar llegint textos d’escriptors que hi van estudiar. Els escriptors escollits per a la ruta van ser Salvador Espriu, Josep Pla, Montserrat Roig, Joan Maragall i Josep Carner, que en algunes de les seves obres van reflectir la seva experiència com a estudiants de la Universitat de Barcelona.

Els petits grups van anar recorrent diversos espais de la Facultat com el vestíbul, algunes aules, l’estany dels peixos del Pati de Lletres, i fins i tot el bar, mentre escoltaven la lectura dels textos. N’és un exemple aquest fragment de l’obra Digues que m’estimes encara que sigui mentida: sobre el plaer solitari d’escriure i el vici compartit de llegir, de Montserrat Roig, en el qual parla de les tertúlies polítiques al bar de la Facultat:

«Al bar de la Universitat, per on s’arribava després de travessar el Pati de Lletres, hi vaig fer mitja vida. No hi havia vinyes roges, d’un roig madur, ni un xiprer que somniava. Ni res es desfeia, a ponent, en suc de taronja. Només hi havia parets d’un color groc dubtós, una llum color cendra que s’escolava per unes finestres brutíssimes i unes taules que pudien de tanta suor acumulada.»

Un altre dels autors llegits durant la ruta literària va ser Joan Maragall, que va descriure el seu primer dia a la Universitat en l’obra Com si entrés en una pàtria: cartes a Josep M. Lloret (1882-1895) i notes autobiogràfiques (1885-1910):

«[…] Tremolant jo d’emoció, vàrem entrar en lo vestíbul de la Universitat y vaig dir somrihent ab tot candor a mon company: “Entro per primera vegada en lo temple de la sabiduria.” Ell va mitj riurer d’un modo que’m féu pensar: «Aquet desgraciat no estima la ciència en tot lo qu’ella val». L’endemà vaig comensar a assistir a les clases. Al entrar en lo claustre de Dret, una ratxada de benestar va conmòurer tot lo meu ser: aquell pati rectangular rodejat de porxos bisantins de moderna construcció, sota dels cuals discorria conversant, fumant, discutint o estudiant aquella multitut de joves com jo, aquell «rum-rum», soroll indefinit propi de tots los llochs de gran concurrència d’homes […]»

La jornada va continuar amb una taula rodona moderada pel professor Oriol Izquierdo, en què van participar Susanna Rafart, poeta i autora de prosa de ficció i d’assaig, i Josep M. Fonalleras, escriptor i articulista, tots dos exalumnes de la Facultat de Filologia, en la qual van parlar de l’experiència de viure entre els estudis i la professió d’escriptor.

Un espectacle polipoètic amb música i poesia elaborada per professors i alumnes de la Universitat de Barcelona va tancar aquesta I Jornada de Literatura Catalana i Batxillerat.

Michael Berenbaum: «La responsabilitat de recordar i entendre l’Holocaust ha passat a les noves generacions»

Michael Berenbaum és expert en estudis de l’Holocaust. Ha estat director adjunt de la Comissió sobre l’Holocaust del president dels EUA Jimmy Carter (1979-1980), director de projectes del Museu Memorial de l’Holocaust dels Estats Units (USHMM) (1988-1993) i director de l’Institut de Recerca de l’Holocaust de l’USHMM (1993-1997). Del 1997 al 1999 va ser el president i CEO de la Fundació USC Shoah creada per Steven Spielberg. És un dels comissaris de l’exposició itinerant «Auschwitz», que recorreles principals capitals del món per mostrar més de 600 objectes originals del camp de concentració, i que es va inaugurar el desembre al centre d’exposicions Arte Canal, de Madrid. Amb motiu d’aquesta exposició va visitar Barcelona i va impartir una conferència a la UB convidat per l’Observatori Europeu de Memòries (EUROM) de la Fundació Solidaritat UB.

En quin punt es troba la recerca acadèmica sobre l’Holocaust?

Estem en un moment de transició, entre la memòria viscuda, l’experiència viscuda i la memòria històrica. Els supervivents que llavors no arribaven als set anys, ara en tenen quasi vuitanta. Per tant, estem a les últimes hores dels testimonis vius. Això vol dir que la responsabilitat de recordar i entendre l’Holocaust ha passat a les noves generacions, i el millor és que l’aprenentatge en aquest camp està creixent. Cada dia en tenim més informació i més acadèmics treballen en aquest tema, cada cop hi ha més llibres i més pel·lícules sobre l’Holocaust. És destacable que pugui continuar treballant en el meu camp. Encara que llegeixi molts llibres, sempre n’hi ha més per llegir, i cada dia en rebo de gent que fa recerca. És un camp que va creixent. Una de les raons per fer-ho és que el tema en si és interessant, però un altre motiu és que a la gent li costa entendre com va poder passar allò —«com podien fer això a la gent?», «quins mecanismes de la humanitat ho van fer possible?»—, i aquesta és la raó per la qual ho estudiem a fons.
Per què cal seguir indagant en la recerca sobre l’Holocaust?
En el fons de la meva ànima, m’agradaria ser irrellevant. M’agradaria que la feina que faig no fos necessària. Aquesta exposició que ara inaugurem hauria de servir perquè la gent que la visités digués: «Això és el que la humanitat va fer al segle XX. Però al segle XXI, nosaltres, que som tolerants, humans, decents…, ja no ho faríem». En canvi, mira en quin món vivim! Hem vist moltes matances i genocidis des de l’Holocaust: Bòsnia, Ruanda… I avui hi ha matances a Síria, i a l’Àsia sud-oriental hi ha massacres de musulmans a mans de budistes. La naturalesa del genocidi és una part del nostre món, per desgràcia. És un gran perill.
També veiem com està ressorgint el neofeixisme. Costa de creure, però fa poc hi va haver una manifestació de 60.000 persones a Polònia en què els participants cridaven: «Desfem-nos dels jueus». Abans de la guerra, hi havia 3,3 milions de jueus a Polònia; ara n’hi ha menys de 10.000. Què està passant perquè cridin «desfem-nos dels jueus»? No pots pensar que aquestes 10.000 persones saturen la societat; per tant, s’ha d’entendre més aviat com una «ressaca cultural» que ve d’anys enrere.
Aquest augment del feixisme, aquest neonazisme que reescriu la història, fa la meva feina encara més necessària i urgent. M’agradaria que no fos així. M’agradaria escriure sobre la Revolució Francesa o sobre alguna cosa que no tingui el mateix impacte.
 
Amb l’exposició que vostè comissaria és el primer cop que material d’Auschwitz surt per exhibir-lo arreu del món. Per què era necessari fer-ho?
Hi ha tres maneres d’aprendre la història. Una és anar a Auschwitz, que és una experiència directa. La segona és a través dels webs i l’aprenentatge interactiu sobre Auschwitz. I la tercera és que Auschwitz viatgi per arreu. Hem creat aquesta exposició que es podrà visitar a molts països durant set anys per portar la història d’Auschwitz a la gent que no hi anirà. Per tant, hi ha tres maneres de comunicar: la més important és la primera, visitar el lloc; la segona és aprendre amb les publicacions, pel·lícules, etc. I la tercera és aquesta exhibició. Estem molt contents que Espanya sigui el primer país que l’aculli.
Un parell de consells sobre com ha de ser la divulgació sobre l’Holocaust per arribar al públic jove, cada cop més allunyat d’aquella època?
Es pot fer divulgació a través de pel·lícules, programes interactius o formació en línia. El problema és que els joves no llegeixen com ho feia la meva generació, ho volen tot ràpid. Però has d’arribar-hi igualment: si no llegeixen, has de trobar la manera que ho aprenguin. És urgent.

La Càtedra Extraordinària del Dolor premia el professor Francisco Ciruela pel disseny del primer fotofàrmac amb acció analgèsica

El professor Francisco Ciruela, de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona, l’Institut de Neurociències de la UB i l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), ha estat distingit amb el Premi d’Investigació Preclínica de la Càtedra Extraordinària del Dolor de la Universitat de Salamanca-Fundació Grünenthal. Aquest guardó premia una recerca amb models animals, publicada a la revista eLife, que va culminar amb el disseny del primer fotofàrmac —el JF-NP-26, activat per la llum—, amb potencials aplicacions terapèutiques per tractar el dolor.

El treball premiat —codirigit pels experts Francisco Ciruela i Amadeu Llebaria, del Grup de Química Mèdica i Síntesi (MCS) de l’Institut de Química Avançada de Catalunya (IQAC-CSIC)— és un avenç destacat en el camp de l’optofarmacologia, una disciplina emergent que es basa en l’ús de la llum per controlar l’activitat dels medicaments.

«En l’àmbit clínic no existeix cap precedent de l’ús de l’optofarmacologia per millorar el tractament del dolor ni de cap patologia relacionada amb el sistema nerviós. En el terreny preclínic, és a dir, amb models animals, aquest és el  primer fotofàrmac dissenyat per al tractament del dolor in vivo», detalla el professor Francisco Ciruela.

El fotofàrmac JF-NP-26 és el que s’anomena un photocaged —una molècula emmascarada químicament i inactiva, que s’activa mitjançant la llum—, que no mostra efectes tòxics ni indesitjables en animals, ni tan sols en dosis elevades en estudis de curta durada. Quan s’administra a un animal, no té cap efecte farmacològic fins que el teixit diana és irradiat amb llum de l’espectre visible (amb una longitud d’ona de 405 nm).

En la categoria d’Investigació Clínica, també ha estat distingit un treball dirigit pel professor Enrique Lluch, de la Universitat de València, per generar mapes de freqüència del dolor en pacients afectats per artrosi al genoll.

Els premis de la Càtedra Extraordinària del Dolor són un reconeixement als projectes més innovadors sobre el dolor —des de la vessant epidemiològica, experimental, farmacològica i clínica—, i van ser lliurats en un acte acadèmic celebrat a la Universitat de Salamanca el passat 27 de gener.

Descobreixen mecanismes bàsics de creixement i reparació cel·lular de les arrels

Entendre bé el funcionament de la biologia de les arrels és clau per saber de quina manera les plantes pateixen o s’adapten a condicions ambientals adverses com la sequera. Dos estudis apareguts recentment descriuen aquest tipus de mecanismes: un d’ells, publicat a la revista Molecular Systems Biology, explica el procés pel qual les cèl·lules deixen de créixer per passar a diferenciar-se; el segon, publicat al Journal of Cell Science, descriu la capacitat de reparació cel·lular de les plantes després de ser danyades.

El primer treball és el resultat de la recerca desenvolupada conjuntament entre l’equip de la biòloga molecular Ana Caño Delgado, investigadora del CSIC al Centre de Recerca Agrigenòmica (CRAG), i la física Marta Ibañes, del Departament de Física de la Matèria Condensada i de l’Institut de Recerca en Sistemes Complexos de la Universitat de Barcelona (UBICS). El segon és un estudi del mateix equip del CRAG.

Com saben les cèl·lules quan han de deixar de créixer?

L’arrel de la planta model Arabidopsis thaliana, utilitzada en aquests treballs, és un òrgan relativament senzill, en què les cèl·lules que tenen funcions diferents estan separades en l’espai. Així, a la punta hi ha les cèl·lules mare, envoltades de cèl·lules filla que es divideixen per produir tots els teixits de l’arrel. Les cèl·lules filla creixen en longitud i es diferencien per poder adquirir les funcions típiques que permeten a l’arrel transportar aigua i nutrients. Perquè l’arrel creixi i s’adapti a un entorn canviant, aquest procés de divisió, elongació i diferenciació cel·lular ha d’estar perfectament coordinat.

Els equips d’Ibañes i Caño Delgado van partir de tres hipòtesis per explicar com saben les cèl·lules quan han de deixar de créixer: perquè ha passat un temps determinat des que es van dividir, perquè detecten en quina posició es troben a l’arrel, o perquè són capaces de detectar quina mida tenen. Per elucidar quina d’aquestes tres hipòtesis era certa, la investigadora Irina Pavelescu, primera autora del treball, va crear tres models analítics i computacionals del creixement de l’arrel. Aquests models van ser comprovats amb mesures reals de la longitud de les cèl·lules en arrels d’Arabidopsis, realitzades amb microscòpia confocal al CRAG. «La conclusió principal d’aquest estudi és que les cèl·lules de l’arrel saben d’alguna manera que han arribat a la mida correcta i així deixen de créixer i finalitzen la seva diferenciació. Per tant, és en funció de la seva mida que deixen de créixer», explica Marta Ibañes.

Gràcies als models matemàtics creats, les investigadores també van poder explicar l’efecte que tenen les hormones vegetals esteroides —brassinoesteroides— en el creixement de l’arrel. En aquest cas, es van mesurar les cèl·lules de plantes d’Arabidopsis que, per falta del receptor per a les hormones esteroides, tenen l’arrel i la tija nanes. El treball va demostrar que les arrels creixien normalment quan, mitjançant tècniques de biologia molecular amb resolució cel·lular, es restaurava el receptor de brassinoesteroides només en les cèl·lules que es divideixen, fet que indica que l’efecte de l’hormona perdura en la cèl·lula en fase de creixement.

Els esteroides vegetals són essencials per a la regeneració cel·lular 

De manera simultània, el grup de recerca del CRAG liderat per Ana Caño Delgado ha descobert més detalls sobre el creixement de l’arrel i sobre la seva capacitat de reparació cel·lular després d’un dany, troballes que s’han publicat a la revista Journal of Cell Science. En concret, el treball publicat constata que, quan les cèl·lules mare de l’arrel moren a causa d’un estrès genòmic, s’envia un senyal d’hormones esteroides a les cèl·lules mare reservori perquè aquestes es comencin a dividir i puguin reemplaçar les cèl·lules mare danyades. D’aquesta manera es manté el creixement de l’arrel, i amb ell la vida de la planta.

«Els esteroides vegetals, a diferència de la majoria d’hormones vegetals, no es transporten a llargues distàncies. No obstant això, el nostre estudi demostra que sí que hi ha un transport d’aquestes hormones de curta distància, i que aquest és important per a la comunicació cel·lular durant la renovació de les cèl·lules», explica Fidel Lozano Elena, estudiant predoctoral al CRAG i primer autor de l’article. «Aquest sistema de senyalització més complex entre grups cel·lulars fa que les plantes siguin més resilients», afegeix Ainoa Planas Riverola, també primera autora i estudiant de doctorat en el grup.

«Si podem modular aquests processos en l’arrel, podrem fer arrels més fortes, més ben ancorades i, en definitiva, més resistents als reptes del canvi climàtic», explica Ana Caño Delgado. No hem d’oblidar que la sequera és actualment el problema més greu de l’agricultura. A Espanya ja s’acumulen diversos anys amb menys pluja del normal, i segons un informe recent de la Unió de Petits Agricultors i Ramaders (UPA), l’any 2017 la sequera va causar pèrdues de més de 3.600 milions d’euros en el sector agrícola i ramader d’Espanya, en gran part a causa d’una enorme pèrdua de rendiment dels cultius. Aquesta situació de sequera es reprodueix en tots els continents i posa en risc la capacitat per alimentar la població creixent. «Per això, es fa necessari obtenir cultius que, amb menys aigua, produeixin aliments segurs i de qualitat en quantitats suficients», conclou Caño Delgado.

Els treballs han tingut el finançament del Ministeri d’Economia, Indústria i Competitivitat (MINECO), l’Organització Europea de Biologia Molecular (EMBO) i el Consell Europeu de Recerca (ERC), així com del Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) i la Generalitat de Catalunya.

Articles de referència:

Irina Pavelescu, Josep Vilarrasa-Blasi, Ainoa Planas-Riverola, Mary-Paz González-García, Ana I. Caño-Delgado i Marta Ibañes. «A sizer model for cell differentiation in Arabidopsis thaliana root growth». Molecular Systems Biology, gener de 2018. Doi: 10.15252/msb.20177687

Fidel Lozano-Elena, Ainoa Planas-Riverola, Josep Vilarrasa-Blasi, Rebecca Schwab, Ana I. Caño-Delgado. «Paracrine brassinosteroid signaling at the stem cell niche controls cellular regeneration», Journal of Cell Science, 2017: jcs.204065. Doi: 10.1242/jcs.204065

La professora Lourdes Fañanás rep el premi NARSAD 2017 per a investigadors distingits

Lourdes Fañanás, professora de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Biomedicina de la UB (IBUB), dirigirà un projecte de recerca finançat amb una beca NARSAD per a investigadors distingits, una iniciativa de la Fundació de Recerca sobre el Cervell i el Comportament (Brain & Behaviour Research Foundation) dels Estats Units, que impulsa la recerca en el camp de les malalties psiquiàtriques i neurològiques.

El consell de la Fundació —que inclou científics reconeguts amb el Premi Nobel— destinarà
1,7 milions de dòlars al finançament de disset projectes científics internacionals, que han estat seleccionats en la convocatòria 2017 de beques NARSAD per a investigadors distingits. «Mitjançant el finançament d’investigacions creatives que exploren noves maneres de prevenir, diagnosticar i tractar trastorns psiquiàtrics, aquestes beques donen suport als científics i els estimulen a progressar en la comprensió de les malalties mentals i els trastorns cerebrals i comportamentals», ha destacat el president de la Fundació, Jeffrey Borenstein.

Lourdes Fañanás, que rep la primera beca NARSAD per a investigadors distingits de tot l’Estat, és experta en l’estudi dels mecanismes genètics i ambientals relacionats amb la conducta humana i en l’origen de les malalties neurològiques i psiquiàtriques. Membre de la Secció de Zoologia i Antropologia del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals, Fañanas també lidera un grup d’investigació del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa de Salut Mental (CIBERSAM). Amb el suport de la beca NARSAD, Lourdes Fañanas impulsarà un projecte per estudiar l’impacte de l’estrès prenatal com a factor de risc en el desenvolupament de patologies mentals.

La Fundació de Recerca sobre el Cervell i el Comportament, una entitat no governamental dels Estats Units, és capdavantera en programes de beques per potenciar la investigació científica en l’àmbit de les malalties mentals. Des del 1987, aquesta entitat nord-americana ha finançat projectes de més de 4.500 investigadors de 547 institucions d’arreu del món, entre els quals destaquen els estudis que han liderat els investigadors Lourdes Fañanás (el 2008 i el 2017), i Ana Isabel Martínez (2013) i Rafael Penadés (2016), de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona i de l’Hospital Clínic-IDIBAPS.

La Universitat de Barcelona és de nou la més ben posicionada de l’Estat segons Webometrics

La Universitat de Barcelona és la més ben posicionada de l’Estat espanyol en el Ranking Web of Universities, Webometrics, tal com succeïa ja en l’edició anterior. La UB, a més, escala 14 posicions i ocupa el 34è lloc d’Europa i el 138è del món. Aquesta classificació, que elabora el Laboratori de Cibermetria, pertanyent al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), mesura tots els webs de més de 21.000 universitats de tot el món en funció de la seva presència i impacte a la xarxa. L’objectiu és que aquests indicadors web serveixin per avaluar l’activitat global de la institució.

Els cinc primers llocs del rànquing a Espanya els completen la Universitat Complutense de Madrid, la Universitat de València, la Universitat de Granada i la Universitat Autònoma de Barcelona. Per indicadors, la Universitat de Barcelona se situa en el lloc 43è en presència, en el 247è en impacte, en el 202è en obertura, i en el 110è en excel·lència.

Dins de l’impacte, Webometrics mesura tots els enllaços entrants que rep el domini web universitari de tercers, tant acadèmics com no. La presència representa el nombre total de pàgines web allotjades en el domini web principal de la Universitat obtingut del motor de cerca comercial més gran que existeix, Google. L’obertura mesura l’esforç global per crear repositoris institucionals de recerca. Per últim, amb l’excel·lència es comptabilitzen els treballs acadèmics publicats en revistes internacionals d’alt impacte.

Premi Antoni Caparrós a RiuNeT: ciència i conscienciació ciutadana per millorar la qualitat dels rius

Qualsevol persona amb un mòbil intel·ligent i accés a Internet pot col·laborar en la recerca, la gestió i la conservació dels rius gràcies a RiuNeT, una aplicació mòbil de ciència ciutadana desenvolupada pel Grup de Recerca Freshwater Ecology and Management (FEM) de la UB. Aquesta eina interactiva, guardonada amb el Premi Antoni Caparrós al millor projecte de transferència de coneixement, tecnologia i innovació, permet conèixer millor els ecosistemes fluvials i, alhora, avaluar-ne la qualitat ecològica i l’estat hidrològic d’una manera simple, divertida i rigorosa.

A través de diferents indicadors —com per exemple la presència d’un bosc de ribera, l’absència de cabdal, el fet que hi hagi brossa o no, o quins organismes habiten l’ecosistema—, s’avaluen aspectes com la qualitat hidromorfològica, biològica i hidrològica del riu, factors clau per a la gestió d’aquests ecosistemes. Aquesta informació, un cop validada pels investigadors, és accessible per als experts i gestors de l’aigua, com l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), però també per a qualsevol persona interessada en el projecte.

Aquestes dades tenen un gran valor, ja que poden complementar la informació recollida per l’administració, que també fa un seguiment de la qualitat ecològica dels rius, però d’una manera espaiada en el temps i només en determinats punts. Amb les respostes dels ciutadans es pot millorar el coneixement de l’estat ecològic de trams de riu que l’administració de l’aigua no avalua de manera regular, o es pot fer durant una època diferent de quan es fa el protocol de seguiment. També es poden detectar problemes ambientals o millores després d’haver aplicat alguna mesura de gestió.
Amb aquest format interactiu, RiuNeT aconsegueix, d’una banda, que els ciutadans s’apropin a la natura i aprenguin sobre els ecosistemes fluvials, i d’altra banda, facilita la relació entre administració i ciutadania i la participació en la presa de decisions mediambientals.
El projecte RiuNeT ha estat coordinat per l’investigador i catedràtic d’Ecologia de la UB Narcís Prat i ha tingut la col·laboració de l’Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA-CSIC). L’aplicació RiuNeT ha estat desenvolupada amb la col·laboració de la Unitat de Cultura Científica i Innovació (UCC+i) de l’Àrea de Comunicació de la UB. Inicialment, el projecte va rebre finançament de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT) – Ministeri d’Economia i Competitivitat i ajuts de l’Ajuntament de Barcelona. També ha rebut un ajut de RecerCaixa per finançar el servidor i el manteniment necessari per rebre i gestionar les dades que envien els usuaris. La versió actual de l’app ha estat finançada pel projecte europeu Life TRivers (LIFE13 ENV/ES/000341).

La identificació d’un nou afectat permet perfilar una síndrome ultrarara associada a trets autistes

La seqüenciació completa de l’exoma d’un pacient, publicada a la revista Scientific Reports, ha permès diagnosticar-lo amb la síndrome de FOXP1, una malaltia ultrarara, caracteritzada per trets autistes i dificultats en el llenguatge. A tot el món només es coneix una vintena de persones amb aquesta patología genètica, de manera que cada nou cas ajuda a perfilar-la millor. Disposar d’un diagnòstic molecular ferm és essencial per obrir les portes cap a un millor tractament i seguiment clínic del pacient, així com per facilitar un diagnòstic prenatal als pares i ajudar les famílies a compartir experiències i informació.

L’equip responsable de l’estudi ha estat dirigit per Daniel Grinberg i Susana Balcells, investigadors del Grup de Genètica Molecular Humana de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Malalties Rares (CIBERER) i de l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu. La primera autora de l’article és Roser Urreizti, membre del mateix grup de recerca, que forma part de l’Institut de Biomedicina de la Universitat de Barcelona (IBUB). 

Els investigadors han analitzat l’exoma (gens codificants) d’un pacient italià de trenta anys que inicialment tenia un diagnòstic temptatiu de la síndrome d’Opitz C, una altra malaltia ultrarara que causa greus discapacitats en els afectats. Fins ara, no s’havia trobat ni el gen ni la mutació responsable de la seva patologia.

Mitjançant la seqüenciació completa de l’exoma, els investigadors van trobar una mutació de novo —present en l’afectat però no en els seus progenitors— en el gen FOXP1. Aquest pacient comparteix molts trets amb la resta dels pacients de la síndrome de FOXP1, però com en totes les patologies, cada persona és un cas diferent. Els afectats per aquesta síndrome ultrarara identificada el 2010 tenen en comú les dificultats del comportament —dins de l’espectre autista— i del llenguatge.

«Estem molt satisfets d’haver pogut donar resposta a aquesta família, que feia molts anys que esperava tenir una idea clara del que li passava al seu fill. Disposar d’un diagnòstic molecular ferm permet a les famílies connectar i compartir experiències i informació a través de xarxes socials com Facebook o portals especialitzats com RareConnect o Diseasemaps, la qual cosa és de gran valor per a elles», subratllen els investigadors Roser Urreizti, Daniel Grinberg i Susana Balcells.

Diagnòstic genètic per a deu famílies

Aquesta recerca forma part d’un projecte per trobar el gen responsable de la malaltia en nens amb diagnòstic inicial d’Opitz C, que ha aconseguit identificar la causa de la patologia en deu de les onze famílies estudiades. El projecte s’ha finançat en part gràcies a una campanya de micromecenatge a la plataforma Precipita, el programa 300 exomes per elucidar malalties rares, del Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica (CNAG), i els fons de la targeta solidària de CatalunyaCaixa obtinguts amb el suport de l’Associació Síndrome Opitz C.

També han col·laborat en aquesta recerca Sarah Damanti (Universitat de Milà), Raúl Tonda (CNAG), John M. Opitz (Universitat de Utah) i Giovanni Neri (Universitat Catòlica del Sagrat Cor, Itàlia).

Referència de l’article:

R. Urreizti, S. Damanti, C. Esteve, H. Franco-Valls, L. Castilla-Vallmanya, R. Tonda, B. Cormand, L. Vilageliu, J. M. Opitz, G. Neri, D. Grinberg, S. Balcells. «A de novo FOXP1 truncating mutation in a patient originally diagnosed as C syndrome». Scientific Reports, gener de 2018. Doi: 10.1038/s41598-017-19109-9

Una mirada al passat amb la paleontologia, a la Facultat de Ciències de la Terra

La paleontologia és una disciplina que ens connecta amb un món ple d’incògnites encara per descobrir sobre la història de la vida i de l’evolució al planeta Terra. «Paleontologia: una magnífica finestra al passat» és el títol de la XVIII Trobada de Professorat de Ciències de la Terra i del Medi Ambient del Batxillerat, que tindrà lloc aquest dijous, 25 de gener, a partir de les 15.30 h, a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona.

 

En aquesta edició de la trobada es revisaran alguns dels components clàssics del món de la paleontologia amb una mirada actual, i es descobriran algunes de les recerques més innovadores en el món de la paleontologia. L’activitat està organitzada pels professors Isabel Cacho i Xavier Delclòs, de la Facultat de Ciències de la Terra, i té el suport de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la UB.
Fa uns cent milions d’anys, les paparres ja xuclaven la sang als dinosaures teròpodes per poder nodrir-se. Aquesta descoberta científica es fonamenta en unes peces d’ambre birmà del Cretaci que són una finestra oberta per apropar-se al món dels dinosaures amb plomes. Els assistents a la trobada podran descobrir el món de la recerca en un jaciment d’ambre del Cretaci, i acostar-se a l’estudi del seu contingut fossilífer amb les antigues i noves tecnologies, amb la ponència «L’ambre. Els ulls que van veure els dinosaures», que impartirà Xavier Delclòs, membre també de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona.
Quines són les principals troballes paleontològiques al jaciment de Las Hoyas, a Conca? En la xerrada «El repte de reconstruir un ecosistema de 126 milions d’anys», la professora Ángela D. Buscalioni, de la Universitat Autònoma de Madrid, detallarà quines són les singularitats científiques de Las Hoyas, un dels jaciments més rellevants del país per la varietat i el bon estat de conservació dels fòssils trobats.
El registre fòssil a Catalunya és excepcional per diversos motius, però sense cap dubte ho és per la descoberta de primats fòssils datats entre els 13 i els 8 milions d’anys. Salvador Moyà Solà, investigador ICREA de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, recordarà quines han estat les aportacions més significatives d’aquest registre per reconstruir l’origen i la diversificació dels hominoides actuals, en la xerrada «L’origen dels hominoides vivents (gibons, grans simis i humans): aportacions del registre fòssil català».
La trobada també inclou una sèrie de tallers —oberts a la participació dels assistents—  per descobrir línies de recerca que impulsen diversos equips investigadors de la Facultat de Ciències de la Terra de la UB.  En el programa de tallers hi ha propostes com ara «Noves tècniques en la reconstrucció dels climes del passat», dirigit per Isabel Cacho, experta en geologia marina, paleontologia i paleoclimatologia, i membre del Grup de Recerca Consolidat de Geociències Marines de la UB; «El món dels cristalls. Concurs de cristal·lització», impartit per M. Teresa Calvet, experta en mineralogia i geologia aplicada, i organitzadora del Concurs de Cristal·lització a l’Escola 2017, i «Geofísica: auscultem la Terra», a càrrec del professor Àlex Marcuello, de l’Institut de Recerca Geomodels de la Universitat de Barcelona, entre altres exemples.

Més informació i inscripcions